Bon estiu!

Aquest curs ja s'acaba. aprofitem per desitjar-vos un bon estiu. Gaudiu del temps lliure, la família, els amics i la platja. Carregueu piles i fins al setembre!

Beneficis del temps d'oci en el desenvolupament infantil

La rutina diària deixa poc espai a l’oci. Malgrat tot, durant les vacances o els caps de setmana, els teus fills tenen moments per realitzar les activitats que més els agradin.

Aquestes haurien de ser una bona excusa perquè aprenguin i es diverteixin i tu pots ser la seva millor companyia, tot guiant-los i participant en les diferents activitats.

Vèncer l’avorriment en aquests moment és molt fàcil, ja que el ventall d’activitats a dur a terme és ampli i es pot adaptar als gustos de tots.Algunes idees entre les que es pot triar són:

1. Fomentar la lectura 
2. Realitzar activitats artístiques: com pintar, ballar, tocar un instrument, escoltar música, etc.
3. Anar al cinema, a un concert o al teatre i fins i tot fer teatre
4. Cuinar, decorar i fer dissenys de moda
5. Aprendre un idioma
6. Fer col·leccions de cromos
7. Fer un puzle o maquetes
8. Anar d’excursió: o fer altres plans a l’aire lliure com anar a pescar, fer senderisme, anar a caçar bolets, etc.
9. Jugar a jocs de taula
10. Practicar algun esport en família o en grup
11. Organitzar concursos
12. Fer turisme: ja sigui pels voltants o tot viatjant a un país estranger
13. Veure pel·lícules a casa o jugar a videojocs
14. Participar en plans organitzats per una associació juvenil
15. Quedar amb altres famílies per prendre un aperitiu
16. Organitzar un dinar o sopar a casa d’amics
17. Veure pel·lícules i comentar-les
18. Fer concursos de cuina
19. Participar en activitats de voluntariat
20. Crear un grup de música

Totes aquestes activitats no seran només una manera de passar aquests moments, també enriquiran positivament els petits. De fet, l’oci i el fet de gaudir d’un temps que és lliure de manera conscient té molts beneficis en els nens. Alguns dels principals són els següents:

Beneficis de l'oci en els nens

1. Fa que se sentin feliços: és un temps en què poden escollir què fer, és a dir, practicar la seva llibertat. 
2. Humanitza: les activitats a l’aire lliure són grans ocasions per entrar en contacte amb la natura. Contemplar el paisatge, respirar l’aire pur, escoltar l’aigua del riu, etc. és una trobada amb el medi ambient que humanitza.  
3. Culturitza: als nens ja se’ls inculca des de l’escola i cal un reforç per part de la família, respecte a activitats culturals com visites a museus, teatres, etc. El turisme és també un mètode d’aprenentatge: a més, en ser pràctic, no s’oblida. 
4. Desenvolupa la creativitat: els petits necessiten tenir un espai per ser persones creatives, posar en pràctica les seves idees, escriure algun petit text, fer un dibuix, etc. 
5. Els fa més sociables: tots els moments d’oci que els teus fills realitzen amb la família o amb altres nens fan que coneguin gent nova i participin en jocs en grup que els ajudin a sortir de si mateixos i a obrir-se als altres.

Cal destacar a més, que el teu paper com a pare en aquest temps lliure és també clau, tant en l’organització d’aquest com en la realització d’activitats juntament amb el teu fill. Malgrat això, has de tenir en compte que l’oci dels petits és seu, i que, encara que els ajudis, has de donar-los també un marge de llibertat perquè sentin que poden decidir com utilitzar aquest temps. Així, per no estressar els teus fills en els seus moments d’oci, t’aconsellem que:

1. Respectis el seu temps: no forcis els teus fills a fer alguna activitat que no els agradi o no els interessi. 
2. Els deixis triar les activitats extraescolars que prefereixin: tot tenint en compte la seva edat i les possibilitats econòmiques de la família. Ajuda’ls a prendre una decisió però no els obliguis a realitzar alguna cosa que no vulguin.
3. No els angoixis: molts nens, actualment, pateixen estrès per la rutina a què estan sotmesos, carregada d’activitats. Has d’organitzar el temps dels teus fills tot deixant-los espai perquè puguin llegir, jugar i entretenir-se al seu aire.
4. Dóna als teus fills espai per equivocar-se: encara que la manera d’educar en les tasques que són d’obligació com els deures o l’ordre de l’habitació ha de ser més estricta, durant les estones d’oci la teva preocupació pel bon comportament dels nens ha de ser diferent. Es tracta que tinguin espais per divertir-se i sentir-se més lliures, equivocar-se i aprendre’n. 
5. Ajuda’ls a desenvolupar la seva creativitat: els nens solen estar acostumats a treballar tot seguint moltes indicacions i per això pot costar-los, per exemple, fer un dibuix lliure o bé començar a escriure un text inventat.  
6. Fes que gaudeixin de la lectura: cerca llibres que els puguin atreure i que siguin adequats per a la seva edat, acompanya’ls a la biblioteca i assessora’ls en la selecció d’aquells llibres que a més, els ensenyin valors.
7. Modera’ls les activitats que els consumeixin molt temps i els obliguin a aïllar-se: com veure la televisió o navegar per internet. Selecciona, a més, programes, jocs i pel·lícules adequats a la seva edat.
8. Comparteix aficions amb ells: la clau està en què els teus fills i tu us ho passeu igual de bé. 

En seguir aquests consells, contribuiràs a que el temps d’oci dels teus fills sigui realment d’oci. Aprendran a divertir-se, a gaudir-lo i a treure-li profit. El seu entrenament present serà, a més, la base del seu futur. Així doncs, si saben triar allò que els agrada i amb què realment s’ho passen bé, estaràs contribuint a que siguin més feliços. 

Font: 

Son tus hijos

El pas d'Infantil a Primària.

Pels nens i nenes el fet d'acabar el cicle d'infantil (P5) i passar a primària suposa una fita molt important. És un canvi significatiu en diferents aspectes com: un nou canvi de tutora, passarà a tenir més professors/es, la manera de treballar serà diferent, més hores asseguts a la cadira, noves matèries, noves responsabilitats amb les fitxes de deures, aprendre a classificar les fitxes ...
Aquest canvi, generalment és viu en positiu, sinònim que es fan grans.

Tot seguit detallem un seguit de pautes que podeu tenir en compte des de casa:

1. Donar missatges positius del canvi d'etapa, amb il·lusió i remarcar les moltes coses que aprendran, les noves matèries.
2. Evitar missatges negatius com: "veuràs com comencis a primers...", "si segueixes així suspendràs i hauràs de repetir...", "els professors són més exigents..."
Aquest comentaris o amenaces no milloren el comportament de l'infant, al contrari sovint les empitjoren.
3. Anticipar de manera realista el diferents aconteixaments: que seguirà amb els mateixos companys i companyes, tindrà algunes fitxes de deures, preparar el material que necessitaran...
4. Deixar que expressin les seves pors i preocupacions. Escoltar-los sense criticar ni treure-li importància. Intentar raonar amb ells i ajudar-los a afrontar-ho de la manera més realista.
5. Els primers dies de classe estar-hi especialment atents, amb els seus comentaris, les seves actituds, viure amb ells aquest primers dies i viure'ls amb il·lusió, mirant els llibres, llibretes... Intentar des del principi que puguin agafar una rutina diària quan arriben a casa per fer els deures i/o llegir una mica.
6. Participar a les reunions d'inici i mig curs per estar informat en tot moment del què fan i com ho fan. Si sorgeixen dubtes o qüestions demanar una entrevista amb la tutora.

Els alumnes de P5 van de convivències.

D'aquí uns dies els alumnes de P5 marxaran de convivències, per algun d'ells serà la primera nit fora de casa... Adjuntem aquest escrit del diari Ara Criatures.

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”.

Font: Ara Criatures 20/02/2016

La Por.

Tots els nens i nenes tenen pors que depenen de la seva edat i del context sociocultural en el qual se’ls educa. Són pors lleus que es presenten sense una raó aparent i que acostumen a desaparèixer.

La por és una emoció que s’ha de tractar amb delicadesa, però amb constància per evitar que es converteixi en un problema. És una emoció apresa per tant, els pares amb tendència a ser porucs és més fàcil que ho contagiïn als seus fills, també hem d’evitar instruccions verbals negatives “si no et portes bé, vindrà l’home del sac”. Es pot experimentar por per un ensurt real de perill com pot ser espantar-se per un lladruc de gos al passar caminant.

Pors evolutives:

2 anys	Sorolls forts, animals, a la separació dels pares.
3 anys	Mascares, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
4 anys	Sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
5 anys	Lesions, sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
6 anys	Foscor, éssers sobrenaturals, sorolls forts i a la separació dels pares.

Què fer davant la port dels nostres fills/es?

La por a la separació relacionada per exemple amb l’adaptació a l’escola, no se supera fins que l’infant és capaç de comprendre que la separació és momentània. Els podem ajudar donat informació sobre què passarà i què farem, els dóna seguretat.

Evitar les conductes de sobreprotecció i el sentiments de por, tristesa, ansietat... respecte el nostre fill/a. Si ens veuen patir, ells seguiran amb la por.

La por a la foscor està relacionada amb el fet que l’infant petit quan no veu una cosa per ell aquesta deixa d’existir. Els pares hem de poder transmetre que aquesta separació en el moment d’anar a dormir no és definitiva, es tracta d’un cicle (dia-nit) i quan es despertin serem amb ells.

·        Els Malsons són escenaris d’angoixa que tenen a veure amb la seva inseguretat. Recorden què han somiat.

·        Els Terrors nocturns són menys habituals, el nen/a plora molt, no pot explicar que té i al matí no ho recorda.

La por a la foscor es supera al voltant dels 9 anys, podem ajudar als nostres fills a través de contes i  jocs potenciant el contacte agradable i positiu de la foscor, amb algun tipus de llum o adhesius fluorescents, o també amb un peluix que els doni seguretat i companyia. També és bo mantenir una rutina alhora d’anar a dormir i així ells poden anticipar el què passarà i els tranquil·litza.

La millor manera d’ajudar als nostres fills és escoltar-los i donar-los la garantia que hi som, que els escoltem i ens creiem el que ens explica. Una posició de comprensió, escolta i de certa fermesa per part dels pares, permet a l’infant trobar-se acompanyat i fer front a les seves pors.

També s’aconsella controlar la visualització de determinats programes de televisió, pel·lícules o altres que continguin imatges violentes o de terror sobretot quan l’infant encara no té una edat adequada per separar bé la ficció de la realitat.

Bibliografia:

Mendez, Francisco Javier. Miedos y temores en la infancia. Ayuda a les niños a superar-los. Piràmide, 2000.

Lamblin, Christian.L’Adrià té por a la foscor. Ed. Baula

ALIMENTACIÓ I SALUT

Demà dimecres es realitza un xerrada sobre alimentació a càrrec de Marta Cardona.

L'alimentació és important pel correcte desenvolupament dels nostres infants. Per aquest motiu, us presentem l'article d'en David Bueno que parla sobre l'alimentació.


LA IMPORTÀNCIA D'UNA DIETA EQUILIBRADA PER A LA SALUT MENTAL:

«Au, vinga, fill meu, menja la verdura i el peix!»

Quantes vegades hem sentit, hem dit o ens han dit alguna cosa semblant a aquesta? Sabem que l’alimentació és crucial per mantenir un bon estat de salut. Però no només de salut física, sinó també, com estan demostrant una sèrie d’interessantíssims treballs recents, per mantenir una bona salut cerebral i mental. Ras i curt: l’alimentació influeix directament en la construcció i en la reconstrucció del cervell, en la plasticitat neural, la qual influencia directament la nostra vida mental. Això inclou tant l’alimentació materna, que repercuteix en els nutrients que arriben a l’embrió i el fetus durant el seu desenvolupament, com també la dels primers anys de vida, durant la infantesa i l’adolescència i, fins i tot, quan ja som adults.

Tanmateix, que ningú s’angoixi per aquest tema. Pel que fa a l’alimentació, i llevat de casos molt puntuals en què cal eliminar algun aliment de la dieta o enriquir-la en algun nutrient essencial per prescripció mèdica (repeteixo, «prescripció mèdica»; cal anar molt alerta amb les dietes miraculoses perquè els miracles no existeixen), la millor garantia per a bon desenvolupament cerebral és mantenir una alimentació equilibrada, sense excessos i sense mancances. De fet, dit això, podria acabar el post aquí, perquè aquest és el resum de tot plegat. Però penso que val la pena explicar-ho una mica més. Penso que no n’hi ha prou amb saber les coses; per eixamplar el pensament cal saber-ne el per què.

Els dèficits alimentaris incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però sobretot, no ens hem d’obsessionar

Segons un treball publicat el 2015, que recull i resumeix els resultats d’una trentena llarga d’estudis anteriors –és el que en terminologia científica s’anomana una meta-anàlisi–, per aconseguir un funcionament òptim del cervell es necessita una ingesta adequada de nutrients clau com els àcids grassos poliinsaturats omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro, entre d’altres. Sense oblidar, per descomptat, les proteïnes i els glícids (els sucres per entendre’ns, però els d’absorció lenta, no els dolços i sucres refinats).

Val a dir, però, que no és en absolut necessari obsessionar-se amb l’alimentació. Una dieta equilibrada, no només constituïda per verdures i peix, com potser podria suggerir la primera frase d’aquest post, sinó que també inclogui cereals, fruita fresca i fruits secs, racions moderades de carn, productes lactis, llegums, molt pocs dolços, etcètera, com ho és la mediterrània entre d’altres, ja proporciona per si mateixa tots els nutrients essencials que necessiten els infants i els joves per desenvolupar-se correctament. I, torno a repetir, sense obsessionar-nos, perquè especialment en els adolescents, l’obsessió per l’alimentació pot conduir a l’anorèxia i a la bulímia (i fins a cert punt també a la vigorèxia), uns trastorns alimentaris que malauradament afecten entre un 1% i un 5% dels joves entre 15 i 19 anys als països desenvolupats. En el proper post en parlaré explícitament.

Continuem parlant de l’efecte de la dieta sobre el cervell. S’ha vist que una dieta deficitària repercuteix directament en la salut mental dels infants i dels adolescents, atès que afecta negativament la plasticitat neural (recordem que l’aprenentatge i de fet qualsevol altre aspecte de la nostra vida mental rau directament o indirectament en la capacitat de les neurones de fer i refer noves connexions). Per exemple, s’ha relacionat la manca d’omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro amb un increment de l’ansietat, i també amb una major predisposició a patir depressió. Així, s’ha vist que els àcids grassos omega-3 contribueixen a modular l’efecte d’alguns neurotransmissors, com ladopamina, la noradrenalina i la serotonina, implicats en diversos aspectes de la nostra vida mental com la motivació, l’optimisme, el benestar i l’aprenentatge, entre altres. Aquests àcids grassos també augmenten la capacitat de fer noves neurones i noves connexions neurals mitjançant un factor neural anomenat BDNF (de l’anglès, factor neurotròfic derivat del cervell, o brain-derived neurotrofic factor)

Per esmentar un altre exemple, s’ha vist que el zinc també contribueix a la neurogènesi, és a dir, a la formació de noves neurones, especialment en l’hipocamp, la zona gestora de la memòria, i que el seu dèficit pot afavorir estats de depressió, especialment en situacions d’estrès. També les vitamines dels grups B i D, quan escassegen en la dieta dels més joves, incrementen el risc de patir determinades malalties cerebrals quan s’arriba a l’edat adulta, incloses algunes de pronòstic greu com l’esquizofrènia i la depressió major, a causa d’una mala connectivitat entre determinades àrees del cervell.

Els excessos alimentaris també incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però hem de continuar sense obsessionar-nos

No només la falta d’algun nutrient essencial afecta el desenvolupament del cervell. També ho fa el consum excessiu de greixos, un aspecte que adquireix una especial rellevància en entorns on l’obesitat infantil va en augment. En aquest cas, diversos treballs publicats entre els anys 2002 i 2015 han demostrat que un excés de greix d’origen animal en la dieta disminueix la plasticitat neural. Aquest greix interfereix amb l’anomenat receptor de glutamat, un receptor neuronal al qual s’uneix un neurotransmissor anomenat, precisament, glutamat. El glutamat és el neurotransmissor excitador més abundant del cervell, i els seus receptors es troben concentrats en les zones de les neurones on s’estableixen les connexions neuronals, les sinapsis. A més, té un paper crucial en la plasticitat neural, que com ja he dit dit en diverses ocasions en aquest i en altres posts és la base de l’aprenentatge i la memòria.

El consum excessiu de greixos d’origen animal fa que aquests receptors perdin sensibilitat, per la qual cosa davant d’un mateix estímul la seva resposta és inferior. En conseqüència, la plasticitat sinàptica de les neurones disminueix. Aquest efecte, a més, també es produeix quan una mare gestant consumeix massa greixos d’origen animal sobre la formació del cervell del seu fill, que d’aquesta manera no acaba de manifestar tot el seu potencial de desenvolupament.

La capacitat de mantenir una bona plasticitat neural, la qual de retruc influeix en tota la nostra vida mental d’infants, adolescents, joves i adults, s’inicia ja amb l’alimentació de la mare i prossegueix amb la dels fills. I s’ha de mantenir durant tota la vida. L’alimentació contribueix, junt amb molts altres aspectes, a tenir un cervell sa amb una ment sana, la qual cosa implica una responsabilitat envers els nostres fills ja des d’abans del naixement.

Font:  Ara Criatures 23/2/2016

Límits: eines per a la vida.

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els fills amb uns límits clars des de la primera infància equival a oferir-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat -que no l’autoritarisme- dels adults. Aquestes són algunes de les conclusions a què han arribat les expertes consultades després de més de dues dècades d’experiència atenent la petita infància.

La psicòloga infantil Laia Delriu dirigeix la llar d’infants Dintell de Barcelona, un centre amb 40 anys de vida especialitzat en la canalla de 0 a 3 anys. Delriu, a més, és mare de dues nenes, i afirma que “cal que els límits estiguin molt presents des del naixement per ajudar a formar la personalitat dels nens, i que sàpiguen de ben petits que les frustracions existeixen: els límits han de ser molt clars des de petits”. La psicòloga reflexiona que l’educació “té un paper clau en tot això”. “Avui dia es viu un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills”, explica Delriu, que alerta que cal anar amb compte “perquè tot el que no es treballa de ben petits després porta conseqüències, i en alguns casos greus, com els trastorns de la personalitat”.

“Els límits que no s’han treballat a la infància tornen a brollar després a l’adolescència amb força, i és aleshores quan ja no hi som a temps”, adverteix l’experta, que explica que en certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, d’infants “tirans que després es tornaran adolescents agressius”. “Aquests nens no han interioritzat els límits de manera clara, i els costa molt acceptar normes. A més, s’hi afegeix que són incapaços d’assumir frustracions. Es tornen molt egoistes i poc empàtics. En el fons, són nens que acostumen a ser molt dependents”, assenyala. “No s’ha de tenir por a dir no als fills. Hi ha pares que es pensen que els estimaran menys o que la negativa els passarà factura”. I és completament al contrari.

Rutina i paciència

La rutina i la paciència són ingredients bàsics a l’hora de preparar la maleta dels límits i les normes. La pedagoga i terapeuta familiar Cristina Garcia, autora de la guia El método de la paciencia con hijos, publicat per Edúkame, reconeix: “Vivim en una societat en què la pressa i l’exigència ens acompanyen en totes les situacions de la vida. Volem resultats immediats en la parella, la professió, la malaltia i també amb els fills. La paciència és una pràctica que s’ha d’anar cultivant, però ha de sortir de dins teu. Per guanyar-ne amb els nostres fills, el canvi ha de venir primer dels pares i no a la inversa”.

Reconeix que en la petita infància ens cal una dosi extra. “Especialment als 2-3 anys, els nens no fan malifetes per fer-te mal, senzillament estan explorant el món i forma part del procés evolutiu. No els etiquetis dient que són mandrosos, desobedients, lents, desafiants... El nen està creixent i prova els propis límits, i el que necessita dels pares són pautes clares amb seguretat, amor i constància. Hem d’acompanyar-los en la frustració”.

Garcia defensa els límits clars, però adverteix que els pares i els educadors s’han d’adaptar a les capacitats de l’edat de la criatura i no han de perseguir la perfecció. Ho exemplifica: “Si demanes a un infant de tres anys que reculli les joguines, no esperis que ho faci en cinc minuts i tot perfecte. L’has de motivar, fer-ho com un joc, implicar-t’hi i deixar-li un temps adaptat a les seves capacitats”. “Tenir expectatives superiors al que els nens necessiten o poden fer no només porta a perdre la paciència amb facilitat, sinó que genera molta frustració i emprenyament”, lamenta Garcia.

Delriu detalla que els infants, des de nadons, comencen a aprendre els diferents registres, què poden fer amb cada persona (amb els avis això, amb els pares allò, amb la mestra allò altre...). “Aprenen molt ràpid i tenen una capacitat camaleònica per adaptar-se. Per tant, poden aprendre ràpidament on hi ha un límit i que s’ha de respectar”. Proposa establir les normes i els límits en els tres primers anys de vida de la criatura. “L’adult ha d’estar convençut i creure fermament en aquell límit. Si hi ha dubte, allò trontollarà. Cal ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar... fins que aquella norma o límit queda interioritzada”. Però alerta: “L’excés de rigidesa també genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc és bo”. Cal trobar, doncs, un equilibri. “Cal posar pocs límits, però clars i concisos. Límits que difícilment seran reversibles, tot i que ha d’existir una certa elasticitat, però val la pena ser ferms en alguns objectius a treballar”, aconsella.

Autonomia de l’infant

La psicòloga considera important treballar l’autonomia des de petits. És bo que “adquireixin responsabilitats i entenguin que les coses tenen un esforç. També que entenguin la diferència entre un comportament adient, que hi ha de ser perquè sí, i un premi”.

Delriu i Garcia coincideixen que no s’ha de premiar els nens per accions que han de fer perquè els toca, perquè formen part de la rutina familiar o educativa. “No s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses. Hi ha certes normes que s’han de complir. Igual que hi ha certs límits que no es poden sobrepassar”, argumenten totes dues.

Per a Delriu és “molt important no donar-los el que volen i demanen de manera immediata”. “D’aquesta manera aprendran a tolerar les frustracions i a controlar els seus impulsos. Cal que l’infant aprengui a esperar, a ser pacient. Cal donar-los temps. Si veuen una joguina que els agrada, no s’ha de comprar de seguida, sinó esperar a una data assenyalada, que quedi clar que es tracta d’un fet extra”, conclou.

Font: AraCriatures.cat