ALIMENTACIÓ I SALUT

Demà dimecres es realitza un xerrada sobre alimentació a càrrec de Marta Cardona.

L'alimentació és important pel correcte desenvolupament dels nostres infants. Per aquest motiu, us presentem l'article d'en David Bueno que parla sobre l'alimentació.


LA IMPORTÀNCIA D'UNA DIETA EQUILIBRADA PER A LA SALUT MENTAL:

«Au, vinga, fill meu, menja la verdura i el peix!»

Quantes vegades hem sentit, hem dit o ens han dit alguna cosa semblant a aquesta? Sabem que l’alimentació és crucial per mantenir un bon estat de salut. Però no només de salut física, sinó també, com estan demostrant una sèrie d’interessantíssims treballs recents, per mantenir una bona salut cerebral i mental. Ras i curt: l’alimentació influeix directament en la construcció i en la reconstrucció del cervell, en la plasticitat neural, la qual influencia directament la nostra vida mental. Això inclou tant l’alimentació materna, que repercuteix en els nutrients que arriben a l’embrió i el fetus durant el seu desenvolupament, com també la dels primers anys de vida, durant la infantesa i l’adolescència i, fins i tot, quan ja som adults.

Tanmateix, que ningú s’angoixi per aquest tema. Pel que fa a l’alimentació, i llevat de casos molt puntuals en què cal eliminar algun aliment de la dieta o enriquir-la en algun nutrient essencial per prescripció mèdica (repeteixo, «prescripció mèdica»; cal anar molt alerta amb les dietes miraculoses perquè els miracles no existeixen), la millor garantia per a bon desenvolupament cerebral és mantenir una alimentació equilibrada, sense excessos i sense mancances. De fet, dit això, podria acabar el post aquí, perquè aquest és el resum de tot plegat. Però penso que val la pena explicar-ho una mica més. Penso que no n’hi ha prou amb saber les coses; per eixamplar el pensament cal saber-ne el per què.

Els dèficits alimentaris incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però sobretot, no ens hem d’obsessionar

Segons un treball publicat el 2015, que recull i resumeix els resultats d’una trentena llarga d’estudis anteriors –és el que en terminologia científica s’anomana una meta-anàlisi–, per aconseguir un funcionament òptim del cervell es necessita una ingesta adequada de nutrients clau com els àcids grassos poliinsaturats omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro, entre d’altres. Sense oblidar, per descomptat, les proteïnes i els glícids (els sucres per entendre’ns, però els d’absorció lenta, no els dolços i sucres refinats).

Val a dir, però, que no és en absolut necessari obsessionar-se amb l’alimentació. Una dieta equilibrada, no només constituïda per verdures i peix, com potser podria suggerir la primera frase d’aquest post, sinó que també inclogui cereals, fruita fresca i fruits secs, racions moderades de carn, productes lactis, llegums, molt pocs dolços, etcètera, com ho és la mediterrània entre d’altres, ja proporciona per si mateixa tots els nutrients essencials que necessiten els infants i els joves per desenvolupar-se correctament. I, torno a repetir, sense obsessionar-nos, perquè especialment en els adolescents, l’obsessió per l’alimentació pot conduir a l’anorèxia i a la bulímia (i fins a cert punt també a la vigorèxia), uns trastorns alimentaris que malauradament afecten entre un 1% i un 5% dels joves entre 15 i 19 anys als països desenvolupats. En el proper post en parlaré explícitament.

Continuem parlant de l’efecte de la dieta sobre el cervell. S’ha vist que una dieta deficitària repercuteix directament en la salut mental dels infants i dels adolescents, atès que afecta negativament la plasticitat neural (recordem que l’aprenentatge i de fet qualsevol altre aspecte de la nostra vida mental rau directament o indirectament en la capacitat de les neurones de fer i refer noves connexions). Per exemple, s’ha relacionat la manca d’omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro amb un increment de l’ansietat, i també amb una major predisposició a patir depressió. Així, s’ha vist que els àcids grassos omega-3 contribueixen a modular l’efecte d’alguns neurotransmissors, com ladopamina, la noradrenalina i la serotonina, implicats en diversos aspectes de la nostra vida mental com la motivació, l’optimisme, el benestar i l’aprenentatge, entre altres. Aquests àcids grassos també augmenten la capacitat de fer noves neurones i noves connexions neurals mitjançant un factor neural anomenat BDNF (de l’anglès, factor neurotròfic derivat del cervell, o brain-derived neurotrofic factor)

Per esmentar un altre exemple, s’ha vist que el zinc també contribueix a la neurogènesi, és a dir, a la formació de noves neurones, especialment en l’hipocamp, la zona gestora de la memòria, i que el seu dèficit pot afavorir estats de depressió, especialment en situacions d’estrès. També les vitamines dels grups B i D, quan escassegen en la dieta dels més joves, incrementen el risc de patir determinades malalties cerebrals quan s’arriba a l’edat adulta, incloses algunes de pronòstic greu com l’esquizofrènia i la depressió major, a causa d’una mala connectivitat entre determinades àrees del cervell.

Els excessos alimentaris també incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però hem de continuar sense obsessionar-nos

No només la falta d’algun nutrient essencial afecta el desenvolupament del cervell. També ho fa el consum excessiu de greixos, un aspecte que adquireix una especial rellevància en entorns on l’obesitat infantil va en augment. En aquest cas, diversos treballs publicats entre els anys 2002 i 2015 han demostrat que un excés de greix d’origen animal en la dieta disminueix la plasticitat neural. Aquest greix interfereix amb l’anomenat receptor de glutamat, un receptor neuronal al qual s’uneix un neurotransmissor anomenat, precisament, glutamat. El glutamat és el neurotransmissor excitador més abundant del cervell, i els seus receptors es troben concentrats en les zones de les neurones on s’estableixen les connexions neuronals, les sinapsis. A més, té un paper crucial en la plasticitat neural, que com ja he dit dit en diverses ocasions en aquest i en altres posts és la base de l’aprenentatge i la memòria.

El consum excessiu de greixos d’origen animal fa que aquests receptors perdin sensibilitat, per la qual cosa davant d’un mateix estímul la seva resposta és inferior. En conseqüència, la plasticitat sinàptica de les neurones disminueix. Aquest efecte, a més, també es produeix quan una mare gestant consumeix massa greixos d’origen animal sobre la formació del cervell del seu fill, que d’aquesta manera no acaba de manifestar tot el seu potencial de desenvolupament.

La capacitat de mantenir una bona plasticitat neural, la qual de retruc influeix en tota la nostra vida mental d’infants, adolescents, joves i adults, s’inicia ja amb l’alimentació de la mare i prossegueix amb la dels fills. I s’ha de mantenir durant tota la vida. L’alimentació contribueix, junt amb molts altres aspectes, a tenir un cervell sa amb una ment sana, la qual cosa implica una responsabilitat envers els nostres fills ja des d’abans del naixement.

Font:  Ara Criatures 23/2/2016

Com actuar quan un nen/a roba.

Els pares solen preocupar-se quan s’adonen que el seu fill ha robat, es pregunten per les causes d’aquesta acció, pel comportament, per la magnitud del problema, i fins i tot si el seu fill pot convertir-se en un “delinqüent juvenil”. 

Els nens entenen què és robar?

És freqüent i normal que un nen petit agafi alguna cosa que no li pertany si li desperta interès o li crida l’atenció. Aquest acte no es pot considerar ben bé un robatori fins que el nen sigui prou madur com per entendre que agafar allò que no li pertany és una conducta inapropiada. L’edat per començar a entendre-ho és entre 3 i 5 anys. 

Una educació activa per part dels pares sobre la propietat i la consideració cap als altres ajudarà a fer-los entendre el concepte d’honradesa. Els pares actuen com a models dels fills: si aquests s’emporten material d’oficina de la feina a casa o presumeixen que el caixer del supermercat els ha tornat canvi de més, els fills entendran que és una pràctica legítima i serà molt difícil que entenguin el valor de l’honradesa. 

Robar en l'adolescència

Tot i que molts nens aprenen i saben que robar no és correcte, els nens més grans i adolescents a vegades roben, i ho fan per vàries raons:

• Tenir tantes coses com els germans, que aparentment són afavorits amb més regals o més afecte.
• Mostrar valentia davant dels amics i companys.
• Fer regals a amics o familiars per ser acceptat millor pels seus iguals.
• Tenir por a una dependència, ja que desitgen no haver de dependre de ningú, de manera que roben el que necessiten.

Una pregunta que s’han de fer els pares és si el fill ha robat per la necessitat de rebre una major atenció. Podria ser que l’objecte robat vingués a substituir la manca d’amor o afecte que pugui percebre el nen. Els pares s’han d’esforçar i donar-li més protagonisme i reconeixement al fill com un membre important de la família.

Com actuar davant un nen que ha robat

Si es prenen les mesures adequades, és força probable que el nen abandoni la pràctica de robar. Si els pares descobreixen que el seu fill ha robat, es recomana:

• Comunicar-li que robar no està bé.
• Si és adolescent, ajudar-lo a pagar o retornar l’objecte robat.
• Assegurar-se que el nen no es beneficia de l’objecte robat sota cap circumstància.
• Evitar esbroncades, pronosticar mal comportament futur o qualificar-lo de lladre o de mala persona.
• Fer-li entendre clarament que el seu comportament és totalment inacceptable.

Si el nen segueix robant i a més hi ha altres indicis de mal comportament, el fet de robar pot ser una senyal d’un problema més greu respecte el desenvolupament emocional del nen o de la família.

Al tractar un nen que roba de forma persistent, el psiquiatre avaluarà quines són les veritables raons per les quals té necessitat de robar, i desenvoluparà un programa de tractament. 

Alguns aspectes importants són ajudar-lo a aprendre a establir una relació de confiança (ja que els nens que roben de forma repetida tenen un problema de confiança cap als altres i per establir-hi bones relacions) i ajudar la família per a que doni suport al nen en una trajectòria més saludable de desenvolupament.

Referència bibliogràfica:

Los niños que roban. American Academy of Child and Adolescente Psychiatry

Publicat a: http://faros.hsjdbcn.org/

Hiperpaternalitat.

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta
perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí,
sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint
bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita..., era més fàcil, la duien del
llit de la nena al seu i ja està... Però els anys "pesen a tothom".
Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la
Marta és poc responsable, i una mica "dictadora" matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les
coses... I inclús els deures de l'escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la
mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l'escola, per saber quins deures tenen cada
dia i que no es descuida res... "Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu
res apuntat a l'agenda". Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que
sento avui dia a la consulta i a l'escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms,
nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se'ls hi diu un no o
quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu
pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i
espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.
Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la
propera setmana.
Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells
esperen que els doni l'antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més
enllà i els hi parlo de la paraula "hiperpaternalitat". A vegades, som nosaltres mateixos, els pares,
els responsables d'aquestes pors, d'aquest "caràcter" dominant i "tirà" dels nostres fills, d'aquesta
frustració davant del "no"... I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels
nostres fills, però a vegades, per evitar-li's tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre,
que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem...


Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article
del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un
tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les
conseqüències... I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en
aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores
al carrer, que anaven sols a l'escola i que no tenien totes les tardes plenes d'extraescolars, però
que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè "no els passi res dolent" i els apunten a tot,
per a "que siguin persones d'èxit el dia de demà", fent arribar a tenir jornades de deu hores.

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d'aquells pares que converteixen
els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin
importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per
a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l'únic que
aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima
tolerància a la frustració.

D'HIPERPATERNALITAT n'hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en
comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en
l'educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l'aguait
dels successos negatius...) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d'hiperpare que podem trobar són els següents:
- Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i
dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha
arribat a l'escola o ha tornat a casa.
- Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap
mena d'obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que
percebi que ho fa.
- Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el "grup de pares que han
creat", perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l'agenda i no es deixi res per a fer de
l'escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
- Els pares "sabelotodo" o "que tot ho saben" (sé que no és un terme gaire culte, però és el que
se m'ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan
consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l'examen de medi
o que alguna nota de l'agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones
immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a
dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:
- Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no
s'hagin hagut d'afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els
pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que
pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada... I això els crea molta
ansietat.
- Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els
seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de "no aconseguir el
que vols". Els nens han d'aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una
desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
- Poca autonomia: els nens als que se'ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca
autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se'ls ha donat
l'oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea... Això els dóna inseguretat i falta de confiança en
ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la
seva autoestima i la seva capacitat d'autorealització.

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per
estar amb la família. I gaudir d'això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li's totes les situacions que nosaltres
preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de
l'escola, ni diguem frases com "quins deures tenim avui?". Els nens han d'aprendre quines són les
seves responsabilitats, perquè sinó, l'únic que sabran, és que no cal ser responsable de res,
perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i
aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no
sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a
tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la
situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.


Una pregunta per a reflexionar... Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el
teu fill?

Vanessa Olmos, psicòloga.

Vull el papa i la mama! Primeres nits fora de casa

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”

Font: Ara Criatures 20/02/2016

Carnestoltes, com inculcar valors positius.

El Carnestoltes és una festa coneguda mundialment per les disfresses, un mitjà d'expressió que molts nens valoren i gaudeixen. Descobreix com fer-ho sense deixar d'inculcar valors positius ni d'ensenyar tradicions.

La majoria de centres educatius inclouen sempre alguna activitat relacionada amb la festa del Carnestoltes , i això té diverses raons de ser. La tradició, la festa, el treballar amb la imaginació dels més petits... Pot ser l’educació en valors un element més d’aquest còctel? La resposta és sí.

L’educació infantil és un àmbit excel·lent per treballar els valors durant la festa del carnestoltes. Els docents i els responsables de les aules compten amb diversos mitjans per fer-ho: triar una unitat temàtica, centrar-se en un esdeveniment, plantejar-ho com una alteració del funcionament rutinari del centre... Després d’aquesta primera elecció arriba el moment que els educadors anomenen el "joc simbòlic ". És aquí on entren en joc el vestuari i el maquillatge, que els nens prendran sempre com elements lúdics.

Més enllà d’això, l’oportunitat d’elaborar una disfressa suposa per als nens un millor coneixement d’un mateix i de l’autonomia personal, identificant els propis sentiments, però adequant-los al mateix temps a les necessitats dels companys. Així, també suposa una oportunitat per al coneixement de l’entorn, del llenguatge de la comunicació i de la representació. També és un bon moment per donar a conèixer algunes tradicions.

En moltes escoles de Catalunya, per exemple, a part de la tradicional desfilada del divendres de carnaval, es celebra, just un dia abans, el "dijous gras", amb un berenar típic en la qual es mengen ous, embotit i altres derivats del porc. El final de la festa sol tenir lloc el dia de dimecres de cendra, el primer dia de la Quaresma, amb el ritual de l’enterrament de la sardina.

Finalment, sempre és recomanable que, en triar la disfressa, es representin personatges que encarnin aquests valors que volem transmetre , com el civisme, la pau, la convivència i la interacció positiva amb els altres. Per totes aquestes raons, el carnaval pot ser una excel·lent activitat en família. Podeu, per exemple, acompanyar als vostres fills si es disfressen d’alguns dels seus personatges favorits del món de l’animació. Tanmateix, és més recomanable que els nens deixin volar la imaginació i tractin de trobar una disfressa més creativa, si pot ser, fabricada per ells mateixos. Trobaràs algunes idees per a això a aquest enllaç.

Referències bibliogràfiques:

León González, Sonia. Propuesta didáctica: el carnaval desde la educación en valores en educación infantil. Marzo de 2009.

Carnestoltes, el rei dels poca-soltes. Sortir amb nens. La Vanguardia. 

Font: Faros Sant Joan de Déu. 13/02/2015

No són el centre del món, però fem-los cas.

Quin lloc té la canalla a casa? És clar que són el centre de les atencions, però, ¿no és veritat que un dels reptes que ens hem de plantejar és com afavorim que descobreixin que hi ha altres persones que també tenen el seu lloc tant a casa com a fora? És una idea que, gairebé de tan lògica, ni la plantegem, i fins i tot l’acabem oblidant.

Han d’aprendre a saber esperar? I tant! Tot i que també és cert que la seva impaciència porta a fer que els donem tota l’atenció just quan la demanen. Sovint els fem notar que han de pensar que hi ha altres persones amb qui han de compartir objectes, temps i atencions, com la canalla de fora de casa. És cert. ¿Per què no som capaços, en canvi, de fer-los notar que també les persones adultes -el pare o la mare, l’àvia, l’avi...- tenen el seu lloc i necessiten el seu temps? Sembla que ens oblidem de fer-ho evident, quan no se’ns barreja amb un mal entès sentiment de culpa o amb el pensament que prestem poca atenció a la criatura.

“Ara cal que juguis i t’entretinguis tu sol perquè jo estic llegint”, els diem, tot i que no cal que sempre tinguem feina per fer-los saber que en aquell moment no estarem per ells. I sovint la seva resposta és la mateixa: “És que no sé a què jugar! No sé què fer!”, frases màgiques que ens empenyen a deixar allò que estem fent per donar-los tota la nostra atenció. I ens equivoquem.

És evident que no sempre és fàcil i que la demanda infantil pressionarà més en la mesura que no aprenguin la diferència entre aquest temps comú i el temps individual. Però les conseqüències són clares: voler ser omnipresent, impaciència i egocentrisme, acompanyats del risc d’un creixent narcisisme que no acaben de ser bons consellers. Com no ho és la manca de petites negatives i petites frustracions, que no només no són perjudicials, sinó que afavoreixen que comprenguin millor el món i la realitat que els envolta.

Cal afavorir que entenguin que cada persona té un lloc i unes necessitats i possibilitats de fer altres coses que no passen sempre per estar amb la canalla. Així aniran entenent, de manera pausada i progressiva, com estar en el món i com veure els altres de manera que això permeti augmentar el benestar de tots plegats i, sens dubte, de la mateixa canalla.

Font: Ara Criatures.

Hi ha un nombre ideal de regals per als nens durant el Nadal? Els experts opinen que sí.

Cada any, durant aquestes dates tan assenyalades, els nens escriuen cartes llarguíssimes al Pare Noel i als Reis Mags.

Els experts avisen que un excés de joguines devalua el regal, és poc educatiu i genera avorriment. Així doncs, amb quants regals és recomanable obsequiar als més petits?

Per als pares, escollir els regals de Nadal per als fills pot convertir-se en un veritable mal de cap. Arriba el moment de plantejar-se quin tipus de joguines són les més apropiades i, sobretot, la quantitat més convenient que haurien de rebre els més petits. Els experts aconsellen no excedir-se i fixen en tres regals la xifra aproximada recomanada. No per rebre més regals, el nen serà més feliç; de fet, l'excés anul•la la fantasia i la il•lusió. Quant a la xifra recomanada, no es tracta d’agafar-la al peu de la lletra, però sí que és orientativa i pot servir de guia per a pares i familiars.

Evitar un excés de joguines afavorirà que els petits les valorin realment i entenguin que no es pot tenir tot allò que es vol. Els nens no són capaços d'assimilar ni valorar si la quantitat de regals és excessiva o no. Si reben moltes joguines, no apreciaran el seu contingut ni prestaran especial atenció a cap d’elles; s’acabaran avorrint i només gaudiran momentàniament, en el moment d’obrir els regals. A més, en un context de crisi com el que estem vivint, l'excés de regals crea una sensació d'abundància irreal i fa que el nen no sigui conscient de la situació real actual.

Per tot això, és important que els pares no s’excedeixin en el nombre de regals, i que triïn aquells que faran especial il•lusió als nens i als quals puguin treure el màxim partit. Consulta en aquest article quins criteris s'han de seguir per triar les joguines més apropiades per als més petits.

Per impedir l'abundància de regals, els pares han de dialogar amb la resta de familiars, que també han d'assumir la seva part de responsabilitat. Aquests poden oferir un altre tipus de regals com roba, llibres o trencaclosques.

Referència bibliogràfica:

Pedagogos y psicólogos piden a las familias que no se excedan en regalos a los niños. La Vanguardia, 2012 [accés: 22 de novembre de 2013]. 

Font: 

La Vanguardia

Matins sense crits ni estrès.

La Marga és una nena de 3 anys que cada matí quan es llevava ja feia tard. Un dia, quan la seva mare va entrar a l’habitació per comprovar si ja estava desperta, la petita li va preguntar: “Mare, ¿avui és un dia d’aquells d’«Au vinga!, que fem tard» o dels altres?” Aquesta és una anècdota que recull la psicòloga Carme Thió, experta en educació infantil, en el seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo Editorial), en què assegura que “avui dia la majoria de pares viuen amb la sensació de no tenir temps”.

Molts han de treballar més hores que un rellotge i formar-se contínuament per no perdre pistonada en el món laboral, fer funcionar el dia a dia de la família i de la casa, no deixar de banda l’escola dels fills ni les extraescolars... I sobretot procurar no descuidar les relacions socials: les familiars i les amistats. Una voràgine que deixa poc marge per dedicar-se a l’educació dels fills i encara menys per respectar els seus ritmes, que no tenen gaire a veure amb aquesta espiral d’estrès que vivim. ¿Quantes famílies no tenen almenys una Marga a casa a qui pràcticament abans de sortir del llit ja se li està demanant o fins i tot exigint que s’espavili? Que es llevi, es vesteixi, esmorzi i es renti en un temps rècord!

I és que la sensació de no tenir temps es fa més evident als matins perquè s’hi afegeix la pressió que suposa arribar tard a l’escola, potser trobar les portes de l’aula tancades o que el nen vagi acumulant retard rere retard i acabi destacant entre el seu grup perquè sempre arriba l’últim. “Els matins acaben sent un problema generalitzat a les famílies que no s’organitzen”, afirma Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, que tot just acaba de publicar el llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen, del qual parlem en aquest mateix suplement. “Dir-li a un nen que fas tard no té sentit. No se’n poden adonar perquè no tenen la maduresa per ser conscients del pas del temps”, explica Comellas. Per tant, és responsabilitat dels pares organitzar-se per no fer tard.

Previsió

“El matí implica nervis i pressió -afegeix l’educador social Daniel Hernández-. Tot el que es pugui avançar s’ha de fer. El problema és que moltes vegades no som previsors”.

Així doncs, una òptima gestió dels matins, sense estrès ni crits, hauria de començar el vespre anterior. Per als més petits, per exemple, Comellas recomana fer un pòster amb els dies de la setmana que inclogui les activitats que han de fer durant el dia amb dibuixos que ells mateixos poden pintar. D’aquesta manera el dia abans podran preparar-se les coses que necessiten per a l’endemà. I és que com a assessora de famílies i escoles, creu fermament que cal fer participar els nens a les feines domèstiques. “Els tenim al marge de la vida quotidiana amb la idea que nosaltres, els pares, ho fem més bé i més de pressa però només és així perquè fa més temps que ho fem. Hem de donar temps als nens perquè n’aprenguin”. Comellas és contundent: “Ens sembla que som més eficaços si ho organitzem tot i ho resolem tot, però és una eficàcia falsa”. I afegeix: “Després els demanem que sàpiguen anglès i matemàtiques, que siguin excel·lents en els estudis, i per contra són uns trastos com a persones que no se saben valdre. La criatura que té més maduresa és menys fràgil en el món d’avui que el que ha estat més sobreprotegit”.

Segons Comellas siguem els que siguem a casa hem de repartir les feines i els nens han d’assumir responsabilitats. A partir d’uns 3 anys ja poden començar a ajudar a parar taula, a posar els tovallons o les culleretes de les postres. I el període d’aprenentatge es pot allargar ben bé fins als 5 anys. A partir dels 7 ja poden fer tasques més complicades, com ara anar a comprar el pa o posar rentadores, encara que potser alguna vegada pugui haver-hi algun incident, com que la roba s’encongeixi o es barregin els colors de tota la bugada. “El problema és que si només ho fan de tant en tant i entremig els esbronquem perquè no ho fan l’aprenentatge no es dóna”. I afegeix: “Tenim canalla amb un grau d’immaduresa que no correspon a la societat d’avui dia. A més, ens hem adonat que en famílies d’estrats socials més baixos els nens tenen més maduresa”. En les de classe mitjana-alta, en canvi, els nanos són menys desperts.

Comellas és molt conscient que quan els fills poden participar “se senten molt més satisfets pel fet que comptis amb ells”. Ara bé, cap als 12 anys aquesta satisfacció desapareix, ja que descobreixen que participar a les tasques domèstiques no és tan divertit. Llavors, però, “no hem de permetre que ho deixin de fer sinó que els hem de donar la benvinguda al món dels adults, perquè a nosaltres també hi ha coses que s’han de fer i que tampoc ens diverteixen”.

Caps de setmana

L’experiència de Daniel Hernández i Raquel Sala -la seva companya en el projecte d’Educadors Familiars- els diu que no hi ha receptes màgiques que funcionin per a tothom. Ells creuen que al matí el més important és poder sortir de casa amb un somriure, sense crits, i poder arribar a l’hora a l’escola. I això passa perquè sigui l’adult el que faci l’esforç més gran tant pel que fa a la regulació emocional com en la gestió del temps i de les feines.

“Hem de tenir en compte que cadascú té el seu ritme. Hem de deixar més temps als nens que ho necessiten, però de mica en mica els hem de fer veure que han d’anar agafant un altre ritme -explica l’educadora social Raquel Sala-. Jo recomanaria a les famílies que facin servir el cap de setmana com un banc de proves”.

Per exemple, durant la setmana els pares poden decidir quina roba s’han de posar els fills i el cap de setmana donar-los més marge de decisió. “El missatge que cal donar-los és que com que nosaltres els cuidem, nosaltres sabem què és el millor per a ells. Que no tinguin la sensació que fan el que volen perquè ho trien tot. Una cosa és donar-los autonomia i l’altra cedir-los el poder de decisió”.

Tampoc no es tracta de repetir les indicacions cinquanta vegades, fet que “dóna molta sensació de desgast, i a més no funciona”. La qüestió és marcar-se objectius assequibles i sobretot ser pràctics. “En principi no som partidaris que mirin dibuixos al matí, però si tens un fill molt mogut i no hi ha manera que mengi els cereals tranquil, si mira un capítol a la tauleta i així ho aconseguim tampoc no passarà res”.

A la falta de temps per dedicar als fills, Daniel Hernández i Raquel Sala hi afegeixen un altre element: l’abandonament del conductisme com a model educatiu, basat en l’estímul-reacció. És a dir, si tenim una mala conducta i ens passem de la ratlla, ens castiguen. “Aquest tipus d’educació es caracteritza per ser molt eficaç i molt ràpida. Ara ens hem anat a l’altre extrem, però sense tenir el temps per dedicar-nos-hi ni el patró de model”.

Font: Ara Criatures.

Whatsapp o el perill que el control parental dificulti la feina pedagògica.

El Whatsapp i altres eines semblants o apps que ens donen les xarxes socials, com ara Telegram, poden esdevenir un retrocés més que un avenç pel món de la pedagogia. A l’ús que els alumnes puguin fer, per informar-se de respostes a preguntes d’exàmens per exemple, s’hi afegeix els comportaments derivats de la utilització que aquesta aplicació per part dels seus pares i mares.

Tal i com apunta l’educador i membre de l’Observatori Pedagògic de l’Escola Pia de Catalunya, Ramon Beringues, “amb tota la bona voluntat, pares i mares preocupats per tal que els seus fills i filles aprofitin el temps, estudiïn i avancin, acaben fent el que no toca. Estem parlant de la falsa ajuda que fem als nostres fills quan els hi fem d’agenda, o quan no ens refiem de si ha de fer deures i ho consultem al grup de Whatsapp”.

Aquest excés de tutela, segons Beringues, “fa que els privem de l’aprenentatge, que suposa haver-se d’organitzar i planificar, no els exposem a la frustració, a enfrontar-se als petits reptes i a les petites obligacions que mica en mica aniran creixent. Aprendre dels errors és bàsic en el camí de qualsevol persona. Els nens s’han d’organitzar el temps, l’agenda i tenir la tranquil·litat a l’hora de recollir a l’aula i pensar, què necessito?… I si m’he descuidat alguna cosa he de mirar de resoldre-ho i si no ho he pogut aconseguir demà el mestre ja em farà la seva reflexió i, si és el cas, l’advertiment corresponent.”

L’educador alerta que “quan les famílies fan la feina dels nens, hem intercanviat els papers. La tasca dels nens és la de créixer i anar aprenent. Els pares i educadors estem per fer-los costat i ajudar-los quan ho necessiten, sempre després que ells hagin fet l’esforç d’enfrontar-se a la feina.”

Des de l’Observatori s’aposta per “aprofitar totes les eines que la tecnologia ens posa al nostre abast. Ara bé, sense perdre mai de vista que la nostra tasca és la de l’educació dels nostres fills, dels nostres alumnes. Suposo que seria impensable que el mestre fes ell mateix tota la feina que han de fer els seus alumnes a fi que tinguessin les millors “notes” de l’escola. Els pares tampoc han de fer que els fills sembli que són els millors. Cal que es trobin amb les dificultats per tal de poder superar-les, avançar i seguir creixent.”

Font: Ara Criatures.

Pinzellades Núm 42 El Futbol, Escola de vida 2

 

                                             PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 42

EL FUTBOL, ESCOLA DE VIDA 2

NOTA: L’article es refereix al futbol, però evidentment es podria aplicar a altres esports. Aquesta és la segona part de l’article; aquí es parla dels valors concrets que es poden treballar amb els infants.

EL TREBALL EN EQUIP: El futbol és un esport d’equip, però si llances una pilota a un grup de nens petits, veuràs que van a la seva, apunta Jaume Cruz. Normal i sa en nens de cinc o sis anys. Han de passar per una etapa egocèntrica, però no instal·lar-s’hi. Com assenya-la Pablo Jodra, en un equip de futbol has d’aprendre a col·locarte en funció dels altres. El nen s’adona que si un company perd la posició, ell l’ha de cobrir per no encaixar un gol. I aprèn a confiar que el company farà el mateix per ell. És el valor de la disciplina i del treball en equip. Una altra gran lliçó per a la vida quan hagin de fer treballs en grup a l’escola, per exemple.

ORDRE I HIGIENE: A la Fundació Marcet, són dos valors que es treballen. Em sembla bàsic que els nens portin l’uniforme net i la samarreta per dins o que siguin ordenats al vestuari, explica Pedro Marcet, que recorda al cas d’uns pares molt agraïts perquè el fill era un desastre a casa, amb ordre i la higiene personal, i va millorar molt quan va estar amb nosaltres, recorda.

RESPECTE PELS ALTRES: El futbol és com anar a l’òpera. Però una cosa és cridar per animar l’equip i una altra insultar l’àrbitre o riure’t del contrari, diu Jaume Cruz. Un dels valors que millor es poden treballar és el respecte pels altres –considera Pablo Jodra-. Per exemple, ensenyant als nens que cuidin el llenguatge i que es dirigeixin al contrari i a l’àrbitre amb educació. 

ENCAIXAR LES FRUSTRACIONS: Cal acceptar que la vida ofereix moltes frustracions, siguin més grans o més petites. Igual que un partit de futbol, en el qual es pot perdre, ja que, com diuen els savis d’aquest esport, el rival també juga. Els pares no deixen que els fills facin sempre el que els ve de gust. Han de posar-los límits, comenta Pablo Jodra. El futbol t’ensenya a perdre, perquè abans o després perds. I, a més, t’obliga a seguir un reglament. Tens uns límits.

ASSUMIR RESPONSABILITATS: En un equip, sempre hi ha algun jugador que, bé per la tècnica o pel respecte dels companys, és líder del vestidor. Ser capaç d’assumir responsabilitats és una actitud fantàstica per a la vida. Quan un nen és escollit capità de l’equip, assumeix responsabilitats –comenta Pedro Marcet-. Per reforçar aquest valor, diem als pares que potser li poden donar més responsabilitats a casa.

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESFORÇ: Perdono que no s’encerti en el camp, però no que no s’esforcin. Aquest va ser l’avís que va llançar Pep Guardiola als seus jugadors el 17 de juny del 2008, dia que va ser presentat com a tècnic del Barcelona. La resta és història: tres Lli-gues, dos Champions... i un futbol sublim. Esforç és una paraula que, segons l’opinió de Jaume Cruz, no està prou valorada avui dia: Vivim en una societat que, en general, prefereix recompenses ràpides. Crec que és important que els nens n’aprenguin el valor. El futbol pot ajudar en aquest sentit, perquè sense esforç no guanyes partits i la recompensa arriba al final del partit i de la temporada, després de molt de temps d’entrenament. A més, interioritzar aquest valor dóna un altre benefici interessant. Et treu la por de perdre. No pots controlar si guanyaràs o perdràs, però sí el teu esforç. En centrar-te en l’esforç, dones el millor de tu sense perdre energia en els dubtes de si guanyaràs o no.

EL MIRALL EN QUÈ ES MIREN: Els nens que estimen el futbol volen ser Messi, Cristiano o Iniesta. Veuen que aquests tenen una feina amb què es diverteixen i que estan molt ben pagats i gaudeixen de reconeixement social, as-senyala Jaume Cruz. Així que imiten els cracs dins del camp. Imiten valors com l’esperit de lluita, però també els trucs per enganyar l’àrbitre o la violència. Els jugadors professionals s’haurien d’esforçar per ser un bon exemple? Jo crec que sí –diu Pedro Marcet–, perquè el futbol també pot transmetre valors negatius. I és important evitar-ho. Segons Jaume Cruz, l’entorn dels nens copia el futbol professional. No es pot transmetre als nens que val guanyar a qualsevol preu.

LA VERITAT PER DAVANT: Frank Ordenewitz és un exdavanter alemany que amb el Werder Bremen va arribar a internacional. En un partit contra el Colònia, el 1988, va tocar la pilota amb la mà, però l’àrbitre va assenyalar córner. Davant les protestes dels jugadors del Colònia, l’àrbitre va preguntar a Ordene-witz què havia succeït. Aquest, en un acte d’honestad inusual en un camp de futbol, va reconèixer que havia estat penal. I el seu equip va perdre el partit. No s’ha de guanyar a qualsevol preu –assenyala David Fernández-. No m’agrada que els meus jugadors simulin una falta. L’engany permet un objectiu a curt termi-ni. Però no és la millor inversió a llarg termini –opina Pedro Marcet-. A la fundació els diem que una de les coses que més els ajudaran en la vida és que els altres confiïn en ells. I per això han de ser honestos.

GAUDIR DE LA VIDA: Sortiu i divertiu-vos, va recomanar Johan Cruyff, tècnic del Barça entre 1988 i 1996, als jugadors abans de disputar la final de la Copa d’Europa el 1992. I no va ser un consell dolent, perquè finalment, van aixecar la primera Copa d’Europa blau-grana. Segons el parer de Jaume Cruz, el valor de la diversió és el que millor capten els nens, sobretot els més petits, quan juguen a futbol. Poden acabar un partit i no saber qui ha guanyat. Perquè juguen per obtenir un dels plaers més grans de l’esport: diversió. Un valor que val la pena aplicar a altres esferes de la vida. En divertir-se, els nens estan plenament concentrats en el que fan. Així que jo aconsellaria als pares, per exemple, que quan el fill arribi a casa després d’un partit no li preguntin si ha guanyat sinó «T’ho has passat bé?»

TAMBÉ CAL SABER GUANYAR: Pot ser complicat gestionar l’èxit en edats precoses, explica David Fernán-dez, que treballa en una de les pedreres que més jugadors professionals genera. Els nens que juguen en les categories inferiros d’equips com el Barcelona, el Madrid o l’Espanyol han estat elegits perquè són millors que els altres. I po-den guanyar molts partits amb una gran superioritat. Per això, els ensenyen a portar amb naturalitat aquesta situació. No poden faltar al respecte als rivals encara que hagin vençut per golejada. A més, els inculquen que, per molts partits que guanyin, això no garanteix que tornin a vèncer en el següent. No guanyen perquè siguin bons, sinó perquè s’esforcen en cada partit.

José A. Rodríguez. es- La Vanguardia, 14 de juny del 2014