El pas d'Infantil a Primària.

Pels nens i nenes el fet d'acabar el cicle d'infantil (P5) i passar a primària suposa una fita molt important. És un canvi significatiu en diferents aspectes com: un nou canvi de tutora, passarà a tenir més professors/es, la manera de treballar serà diferent, més hores asseguts a la cadira, noves matèries, noves responsabilitats amb les fitxes de deures, aprendre a classificar les fitxes ...
Aquest canvi, generalment és viu en positiu, sinònim que es fan grans.

Tot seguit detallem un seguit de pautes que podeu tenir en compte des de casa:

1. Donar missatges positius del canvi d'etapa, amb il·lusió i remarcar les moltes coses que aprendran, les noves matèries.
2. Evitar missatges negatius com: "veuràs com comencis a primers...", "si segueixes així suspendràs i hauràs de repetir...", "els professors són més exigents..."
Aquest comentaris o amenaces no milloren el comportament de l'infant, al contrari sovint les empitjoren.
3. Anticipar de manera realista el diferents aconteixaments: que seguirà amb els mateixos companys i companyes, tindrà algunes fitxes de deures, preparar el material que necessitaran...
4. Deixar que expressin les seves pors i preocupacions. Escoltar-los sense criticar ni treure-li importància. Intentar raonar amb ells i ajudar-los a afrontar-ho de la manera més realista.
5. Els primers dies de classe estar-hi especialment atents, amb els seus comentaris, les seves actituds, viure amb ells aquest primers dies i viure'ls amb il·lusió, mirant els llibres, llibretes... Intentar des del principi que puguin agafar una rutina diària quan arriben a casa per fer els deures i/o llegir una mica.
6. Participar a les reunions d'inici i mig curs per estar informat en tot moment del què fan i com ho fan. Si sorgeixen dubtes o qüestions demanar una entrevista amb la tutora.

La Por.

Tots els nens i nenes tenen pors que depenen de la seva edat i del context sociocultural en el qual se’ls educa. Són pors lleus que es presenten sense una raó aparent i que acostumen a desaparèixer.

La por és una emoció que s’ha de tractar amb delicadesa, però amb constància per evitar que es converteixi en un problema. És una emoció apresa per tant, els pares amb tendència a ser porucs és més fàcil que ho contagiïn als seus fills, també hem d’evitar instruccions verbals negatives “si no et portes bé, vindrà l’home del sac”. Es pot experimentar por per un ensurt real de perill com pot ser espantar-se per un lladruc de gos al passar caminant.

Pors evolutives:

2 anys	Sorolls forts, animals, a la separació dels pares.
3 anys	Mascares, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
4 anys	Sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
5 anys	Lesions, sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
6 anys	Foscor, éssers sobrenaturals, sorolls forts i a la separació dels pares.

Què fer davant la port dels nostres fills/es?

La por a la separació relacionada per exemple amb l’adaptació a l’escola, no se supera fins que l’infant és capaç de comprendre que la separació és momentània. Els podem ajudar donat informació sobre què passarà i què farem, els dóna seguretat.

Evitar les conductes de sobreprotecció i el sentiments de por, tristesa, ansietat... respecte el nostre fill/a. Si ens veuen patir, ells seguiran amb la por.

La por a la foscor està relacionada amb el fet que l’infant petit quan no veu una cosa per ell aquesta deixa d’existir. Els pares hem de poder transmetre que aquesta separació en el moment d’anar a dormir no és definitiva, es tracta d’un cicle (dia-nit) i quan es despertin serem amb ells.

·        Els Malsons són escenaris d’angoixa que tenen a veure amb la seva inseguretat. Recorden què han somiat.

·        Els Terrors nocturns són menys habituals, el nen/a plora molt, no pot explicar que té i al matí no ho recorda.

La por a la foscor es supera al voltant dels 9 anys, podem ajudar als nostres fills a través de contes i  jocs potenciant el contacte agradable i positiu de la foscor, amb algun tipus de llum o adhesius fluorescents, o també amb un peluix que els doni seguretat i companyia. També és bo mantenir una rutina alhora d’anar a dormir i així ells poden anticipar el què passarà i els tranquil·litza.

La millor manera d’ajudar als nostres fills és escoltar-los i donar-los la garantia que hi som, que els escoltem i ens creiem el que ens explica. Una posició de comprensió, escolta i de certa fermesa per part dels pares, permet a l’infant trobar-se acompanyat i fer front a les seves pors.

També s’aconsella controlar la visualització de determinats programes de televisió, pel·lícules o altres que continguin imatges violentes o de terror sobretot quan l’infant encara no té una edat adequada per separar bé la ficció de la realitat.

Bibliografia:

Mendez, Francisco Javier. Miedos y temores en la infancia. Ayuda a les niños a superar-los. Piràmide, 2000.

Lamblin, Christian.L’Adrià té por a la foscor. Ed. Baula

Límits: eines per a la vida.

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els fills amb uns límits clars des de la primera infància equival a oferir-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat -que no l’autoritarisme- dels adults. Aquestes són algunes de les conclusions a què han arribat les expertes consultades després de més de dues dècades d’experiència atenent la petita infància.

La psicòloga infantil Laia Delriu dirigeix la llar d’infants Dintell de Barcelona, un centre amb 40 anys de vida especialitzat en la canalla de 0 a 3 anys. Delriu, a més, és mare de dues nenes, i afirma que “cal que els límits estiguin molt presents des del naixement per ajudar a formar la personalitat dels nens, i que sàpiguen de ben petits que les frustracions existeixen: els límits han de ser molt clars des de petits”. La psicòloga reflexiona que l’educació “té un paper clau en tot això”. “Avui dia es viu un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills”, explica Delriu, que alerta que cal anar amb compte “perquè tot el que no es treballa de ben petits després porta conseqüències, i en alguns casos greus, com els trastorns de la personalitat”.

“Els límits que no s’han treballat a la infància tornen a brollar després a l’adolescència amb força, i és aleshores quan ja no hi som a temps”, adverteix l’experta, que explica que en certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, d’infants “tirans que després es tornaran adolescents agressius”. “Aquests nens no han interioritzat els límits de manera clara, i els costa molt acceptar normes. A més, s’hi afegeix que són incapaços d’assumir frustracions. Es tornen molt egoistes i poc empàtics. En el fons, són nens que acostumen a ser molt dependents”, assenyala. “No s’ha de tenir por a dir no als fills. Hi ha pares que es pensen que els estimaran menys o que la negativa els passarà factura”. I és completament al contrari.

Rutina i paciència

La rutina i la paciència són ingredients bàsics a l’hora de preparar la maleta dels límits i les normes. La pedagoga i terapeuta familiar Cristina Garcia, autora de la guia El método de la paciencia con hijos, publicat per Edúkame, reconeix: “Vivim en una societat en què la pressa i l’exigència ens acompanyen en totes les situacions de la vida. Volem resultats immediats en la parella, la professió, la malaltia i també amb els fills. La paciència és una pràctica que s’ha d’anar cultivant, però ha de sortir de dins teu. Per guanyar-ne amb els nostres fills, el canvi ha de venir primer dels pares i no a la inversa”.

Reconeix que en la petita infància ens cal una dosi extra. “Especialment als 2-3 anys, els nens no fan malifetes per fer-te mal, senzillament estan explorant el món i forma part del procés evolutiu. No els etiquetis dient que són mandrosos, desobedients, lents, desafiants... El nen està creixent i prova els propis límits, i el que necessita dels pares són pautes clares amb seguretat, amor i constància. Hem d’acompanyar-los en la frustració”.

Garcia defensa els límits clars, però adverteix que els pares i els educadors s’han d’adaptar a les capacitats de l’edat de la criatura i no han de perseguir la perfecció. Ho exemplifica: “Si demanes a un infant de tres anys que reculli les joguines, no esperis que ho faci en cinc minuts i tot perfecte. L’has de motivar, fer-ho com un joc, implicar-t’hi i deixar-li un temps adaptat a les seves capacitats”. “Tenir expectatives superiors al que els nens necessiten o poden fer no només porta a perdre la paciència amb facilitat, sinó que genera molta frustració i emprenyament”, lamenta Garcia.

Delriu detalla que els infants, des de nadons, comencen a aprendre els diferents registres, què poden fer amb cada persona (amb els avis això, amb els pares allò, amb la mestra allò altre...). “Aprenen molt ràpid i tenen una capacitat camaleònica per adaptar-se. Per tant, poden aprendre ràpidament on hi ha un límit i que s’ha de respectar”. Proposa establir les normes i els límits en els tres primers anys de vida de la criatura. “L’adult ha d’estar convençut i creure fermament en aquell límit. Si hi ha dubte, allò trontollarà. Cal ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar... fins que aquella norma o límit queda interioritzada”. Però alerta: “L’excés de rigidesa també genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc és bo”. Cal trobar, doncs, un equilibri. “Cal posar pocs límits, però clars i concisos. Límits que difícilment seran reversibles, tot i que ha d’existir una certa elasticitat, però val la pena ser ferms en alguns objectius a treballar”, aconsella.

Autonomia de l’infant

La psicòloga considera important treballar l’autonomia des de petits. És bo que “adquireixin responsabilitats i entenguin que les coses tenen un esforç. També que entenguin la diferència entre un comportament adient, que hi ha de ser perquè sí, i un premi”.

Delriu i Garcia coincideixen que no s’ha de premiar els nens per accions que han de fer perquè els toca, perquè formen part de la rutina familiar o educativa. “No s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses. Hi ha certes normes que s’han de complir. Igual que hi ha certs límits que no es poden sobrepassar”, argumenten totes dues.

Per a Delriu és “molt important no donar-los el que volen i demanen de manera immediata”. “D’aquesta manera aprendran a tolerar les frustracions i a controlar els seus impulsos. Cal que l’infant aprengui a esperar, a ser pacient. Cal donar-los temps. Si veuen una joguina que els agrada, no s’ha de comprar de seguida, sinó esperar a una data assenyalada, que quedi clar que es tracta d’un fet extra”, conclou.

Font: AraCriatures.cat

Com actuar quan un nen/a roba.

Els pares solen preocupar-se quan s’adonen que el seu fill ha robat, es pregunten per les causes d’aquesta acció, pel comportament, per la magnitud del problema, i fins i tot si el seu fill pot convertir-se en un “delinqüent juvenil”. 

Els nens entenen què és robar?

És freqüent i normal que un nen petit agafi alguna cosa que no li pertany si li desperta interès o li crida l’atenció. Aquest acte no es pot considerar ben bé un robatori fins que el nen sigui prou madur com per entendre que agafar allò que no li pertany és una conducta inapropiada. L’edat per començar a entendre-ho és entre 3 i 5 anys. 

Una educació activa per part dels pares sobre la propietat i la consideració cap als altres ajudarà a fer-los entendre el concepte d’honradesa. Els pares actuen com a models dels fills: si aquests s’emporten material d’oficina de la feina a casa o presumeixen que el caixer del supermercat els ha tornat canvi de més, els fills entendran que és una pràctica legítima i serà molt difícil que entenguin el valor de l’honradesa. 

Robar en l'adolescència

Tot i que molts nens aprenen i saben que robar no és correcte, els nens més grans i adolescents a vegades roben, i ho fan per vàries raons:

• Tenir tantes coses com els germans, que aparentment són afavorits amb més regals o més afecte.
• Mostrar valentia davant dels amics i companys.
• Fer regals a amics o familiars per ser acceptat millor pels seus iguals.
• Tenir por a una dependència, ja que desitgen no haver de dependre de ningú, de manera que roben el que necessiten.

Una pregunta que s’han de fer els pares és si el fill ha robat per la necessitat de rebre una major atenció. Podria ser que l’objecte robat vingués a substituir la manca d’amor o afecte que pugui percebre el nen. Els pares s’han d’esforçar i donar-li més protagonisme i reconeixement al fill com un membre important de la família.

Com actuar davant un nen que ha robat

Si es prenen les mesures adequades, és força probable que el nen abandoni la pràctica de robar. Si els pares descobreixen que el seu fill ha robat, es recomana:

• Comunicar-li que robar no està bé.
• Si és adolescent, ajudar-lo a pagar o retornar l’objecte robat.
• Assegurar-se que el nen no es beneficia de l’objecte robat sota cap circumstància.
• Evitar esbroncades, pronosticar mal comportament futur o qualificar-lo de lladre o de mala persona.
• Fer-li entendre clarament que el seu comportament és totalment inacceptable.

Si el nen segueix robant i a més hi ha altres indicis de mal comportament, el fet de robar pot ser una senyal d’un problema més greu respecte el desenvolupament emocional del nen o de la família.

Al tractar un nen que roba de forma persistent, el psiquiatre avaluarà quines són les veritables raons per les quals té necessitat de robar, i desenvoluparà un programa de tractament. 

Alguns aspectes importants són ajudar-lo a aprendre a establir una relació de confiança (ja que els nens que roben de forma repetida tenen un problema de confiança cap als altres i per establir-hi bones relacions) i ajudar la família per a que doni suport al nen en una trajectòria més saludable de desenvolupament.

Referència bibliogràfica:

Los niños que roban. American Academy of Child and Adolescente Psychiatry

Publicat a: http://faros.hsjdbcn.org/

Hiperpaternalitat.

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta
perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí,
sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint
bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita..., era més fàcil, la duien del
llit de la nena al seu i ja està... Però els anys "pesen a tothom".
Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la
Marta és poc responsable, i una mica "dictadora" matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les
coses... I inclús els deures de l'escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la
mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l'escola, per saber quins deures tenen cada
dia i que no es descuida res... "Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu
res apuntat a l'agenda". Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que
sento avui dia a la consulta i a l'escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms,
nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se'ls hi diu un no o
quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu
pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i
espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.
Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la
propera setmana.
Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells
esperen que els doni l'antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més
enllà i els hi parlo de la paraula "hiperpaternalitat". A vegades, som nosaltres mateixos, els pares,
els responsables d'aquestes pors, d'aquest "caràcter" dominant i "tirà" dels nostres fills, d'aquesta
frustració davant del "no"... I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels
nostres fills, però a vegades, per evitar-li's tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre,
que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem...


Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article
del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un
tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les
conseqüències... I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en
aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores
al carrer, que anaven sols a l'escola i que no tenien totes les tardes plenes d'extraescolars, però
que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè "no els passi res dolent" i els apunten a tot,
per a "que siguin persones d'èxit el dia de demà", fent arribar a tenir jornades de deu hores.

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d'aquells pares que converteixen
els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin
importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per
a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l'únic que
aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima
tolerància a la frustració.

D'HIPERPATERNALITAT n'hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en
comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en
l'educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l'aguait
dels successos negatius...) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d'hiperpare que podem trobar són els següents:
- Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i
dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha
arribat a l'escola o ha tornat a casa.
- Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap
mena d'obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que
percebi que ho fa.
- Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el "grup de pares que han
creat", perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l'agenda i no es deixi res per a fer de
l'escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
- Els pares "sabelotodo" o "que tot ho saben" (sé que no és un terme gaire culte, però és el que
se m'ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan
consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l'examen de medi
o que alguna nota de l'agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones
immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a
dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:
- Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no
s'hagin hagut d'afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els
pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que
pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada... I això els crea molta
ansietat.
- Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els
seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de "no aconseguir el
que vols". Els nens han d'aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una
desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
- Poca autonomia: els nens als que se'ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca
autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se'ls ha donat
l'oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea... Això els dóna inseguretat i falta de confiança en
ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la
seva autoestima i la seva capacitat d'autorealització.

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per
estar amb la família. I gaudir d'això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li's totes les situacions que nosaltres
preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de
l'escola, ni diguem frases com "quins deures tenim avui?". Els nens han d'aprendre quines són les
seves responsabilitats, perquè sinó, l'únic que sabran, és que no cal ser responsable de res,
perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i
aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no
sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a
tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la
situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.


Una pregunta per a reflexionar... Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el
teu fill?

Vanessa Olmos, psicòloga.

No són el centre del món, però fem-los cas.

Quin lloc té la canalla a casa? És clar que són el centre de les atencions, però, ¿no és veritat que un dels reptes que ens hem de plantejar és com afavorim que descobreixin que hi ha altres persones que també tenen el seu lloc tant a casa com a fora? És una idea que, gairebé de tan lògica, ni la plantegem, i fins i tot l’acabem oblidant.

Han d’aprendre a saber esperar? I tant! Tot i que també és cert que la seva impaciència porta a fer que els donem tota l’atenció just quan la demanen. Sovint els fem notar que han de pensar que hi ha altres persones amb qui han de compartir objectes, temps i atencions, com la canalla de fora de casa. És cert. ¿Per què no som capaços, en canvi, de fer-los notar que també les persones adultes -el pare o la mare, l’àvia, l’avi...- tenen el seu lloc i necessiten el seu temps? Sembla que ens oblidem de fer-ho evident, quan no se’ns barreja amb un mal entès sentiment de culpa o amb el pensament que prestem poca atenció a la criatura.

“Ara cal que juguis i t’entretinguis tu sol perquè jo estic llegint”, els diem, tot i que no cal que sempre tinguem feina per fer-los saber que en aquell moment no estarem per ells. I sovint la seva resposta és la mateixa: “És que no sé a què jugar! No sé què fer!”, frases màgiques que ens empenyen a deixar allò que estem fent per donar-los tota la nostra atenció. I ens equivoquem.

És evident que no sempre és fàcil i que la demanda infantil pressionarà més en la mesura que no aprenguin la diferència entre aquest temps comú i el temps individual. Però les conseqüències són clares: voler ser omnipresent, impaciència i egocentrisme, acompanyats del risc d’un creixent narcisisme que no acaben de ser bons consellers. Com no ho és la manca de petites negatives i petites frustracions, que no només no són perjudicials, sinó que afavoreixen que comprenguin millor el món i la realitat que els envolta.

Cal afavorir que entenguin que cada persona té un lloc i unes necessitats i possibilitats de fer altres coses que no passen sempre per estar amb la canalla. Així aniran entenent, de manera pausada i progressiva, com estar en el món i com veure els altres de manera que això permeti augmentar el benestar de tots plegats i, sens dubte, de la mateixa canalla.

Font: Ara Criatures.

Matins sense crits ni estrès.

La Marga és una nena de 3 anys que cada matí quan es llevava ja feia tard. Un dia, quan la seva mare va entrar a l’habitació per comprovar si ja estava desperta, la petita li va preguntar: “Mare, ¿avui és un dia d’aquells d’«Au vinga!, que fem tard» o dels altres?” Aquesta és una anècdota que recull la psicòloga Carme Thió, experta en educació infantil, en el seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo Editorial), en què assegura que “avui dia la majoria de pares viuen amb la sensació de no tenir temps”.

Molts han de treballar més hores que un rellotge i formar-se contínuament per no perdre pistonada en el món laboral, fer funcionar el dia a dia de la família i de la casa, no deixar de banda l’escola dels fills ni les extraescolars... I sobretot procurar no descuidar les relacions socials: les familiars i les amistats. Una voràgine que deixa poc marge per dedicar-se a l’educació dels fills i encara menys per respectar els seus ritmes, que no tenen gaire a veure amb aquesta espiral d’estrès que vivim. ¿Quantes famílies no tenen almenys una Marga a casa a qui pràcticament abans de sortir del llit ja se li està demanant o fins i tot exigint que s’espavili? Que es llevi, es vesteixi, esmorzi i es renti en un temps rècord!

I és que la sensació de no tenir temps es fa més evident als matins perquè s’hi afegeix la pressió que suposa arribar tard a l’escola, potser trobar les portes de l’aula tancades o que el nen vagi acumulant retard rere retard i acabi destacant entre el seu grup perquè sempre arriba l’últim. “Els matins acaben sent un problema generalitzat a les famílies que no s’organitzen”, afirma Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, que tot just acaba de publicar el llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen, del qual parlem en aquest mateix suplement. “Dir-li a un nen que fas tard no té sentit. No se’n poden adonar perquè no tenen la maduresa per ser conscients del pas del temps”, explica Comellas. Per tant, és responsabilitat dels pares organitzar-se per no fer tard.

Previsió

“El matí implica nervis i pressió -afegeix l’educador social Daniel Hernández-. Tot el que es pugui avançar s’ha de fer. El problema és que moltes vegades no som previsors”.

Així doncs, una òptima gestió dels matins, sense estrès ni crits, hauria de començar el vespre anterior. Per als més petits, per exemple, Comellas recomana fer un pòster amb els dies de la setmana que inclogui les activitats que han de fer durant el dia amb dibuixos que ells mateixos poden pintar. D’aquesta manera el dia abans podran preparar-se les coses que necessiten per a l’endemà. I és que com a assessora de famílies i escoles, creu fermament que cal fer participar els nens a les feines domèstiques. “Els tenim al marge de la vida quotidiana amb la idea que nosaltres, els pares, ho fem més bé i més de pressa però només és així perquè fa més temps que ho fem. Hem de donar temps als nens perquè n’aprenguin”. Comellas és contundent: “Ens sembla que som més eficaços si ho organitzem tot i ho resolem tot, però és una eficàcia falsa”. I afegeix: “Després els demanem que sàpiguen anglès i matemàtiques, que siguin excel·lents en els estudis, i per contra són uns trastos com a persones que no se saben valdre. La criatura que té més maduresa és menys fràgil en el món d’avui que el que ha estat més sobreprotegit”.

Segons Comellas siguem els que siguem a casa hem de repartir les feines i els nens han d’assumir responsabilitats. A partir d’uns 3 anys ja poden començar a ajudar a parar taula, a posar els tovallons o les culleretes de les postres. I el període d’aprenentatge es pot allargar ben bé fins als 5 anys. A partir dels 7 ja poden fer tasques més complicades, com ara anar a comprar el pa o posar rentadores, encara que potser alguna vegada pugui haver-hi algun incident, com que la roba s’encongeixi o es barregin els colors de tota la bugada. “El problema és que si només ho fan de tant en tant i entremig els esbronquem perquè no ho fan l’aprenentatge no es dóna”. I afegeix: “Tenim canalla amb un grau d’immaduresa que no correspon a la societat d’avui dia. A més, ens hem adonat que en famílies d’estrats socials més baixos els nens tenen més maduresa”. En les de classe mitjana-alta, en canvi, els nanos són menys desperts.

Comellas és molt conscient que quan els fills poden participar “se senten molt més satisfets pel fet que comptis amb ells”. Ara bé, cap als 12 anys aquesta satisfacció desapareix, ja que descobreixen que participar a les tasques domèstiques no és tan divertit. Llavors, però, “no hem de permetre que ho deixin de fer sinó que els hem de donar la benvinguda al món dels adults, perquè a nosaltres també hi ha coses que s’han de fer i que tampoc ens diverteixen”.

Caps de setmana

L’experiència de Daniel Hernández i Raquel Sala -la seva companya en el projecte d’Educadors Familiars- els diu que no hi ha receptes màgiques que funcionin per a tothom. Ells creuen que al matí el més important és poder sortir de casa amb un somriure, sense crits, i poder arribar a l’hora a l’escola. I això passa perquè sigui l’adult el que faci l’esforç més gran tant pel que fa a la regulació emocional com en la gestió del temps i de les feines.

“Hem de tenir en compte que cadascú té el seu ritme. Hem de deixar més temps als nens que ho necessiten, però de mica en mica els hem de fer veure que han d’anar agafant un altre ritme -explica l’educadora social Raquel Sala-. Jo recomanaria a les famílies que facin servir el cap de setmana com un banc de proves”.

Per exemple, durant la setmana els pares poden decidir quina roba s’han de posar els fills i el cap de setmana donar-los més marge de decisió. “El missatge que cal donar-los és que com que nosaltres els cuidem, nosaltres sabem què és el millor per a ells. Que no tinguin la sensació que fan el que volen perquè ho trien tot. Una cosa és donar-los autonomia i l’altra cedir-los el poder de decisió”.

Tampoc no es tracta de repetir les indicacions cinquanta vegades, fet que “dóna molta sensació de desgast, i a més no funciona”. La qüestió és marcar-se objectius assequibles i sobretot ser pràctics. “En principi no som partidaris que mirin dibuixos al matí, però si tens un fill molt mogut i no hi ha manera que mengi els cereals tranquil, si mira un capítol a la tauleta i així ho aconseguim tampoc no passarà res”.

A la falta de temps per dedicar als fills, Daniel Hernández i Raquel Sala hi afegeixen un altre element: l’abandonament del conductisme com a model educatiu, basat en l’estímul-reacció. És a dir, si tenim una mala conducta i ens passem de la ratlla, ens castiguen. “Aquest tipus d’educació es caracteritza per ser molt eficaç i molt ràpida. Ara ens hem anat a l’altre extrem, però sense tenir el temps per dedicar-nos-hi ni el patró de model”.

Font: Ara Criatures.

Xerrada amb cafè: "Rebequeries i Pataletes"

                                           

“LA REBEQUERIA ÉS UN ESPECTACLE QUE NECESSITA ESPECTADORS”...

Sovint ens preocupem per comportaments dels nostres fills en diferents situacions. La majoria de vegades, però, es tracta de comportaments normals per l’edat, tot i que no tots els infants presenten les mateixes conductes ni ens funcionen les mateixes estratègies.

La “crisi dels 3 anys”.

Les rebequeries són pròpies dels 2-3 anys. Entre els 2 i 3 anys els nens entren en l’etapa evolutiva de la “negació”: dir NO a tot. Normalment l’etapa de la negació acaba sobre els 4 anys. En aquesta edat estan intentant establir la seva individualitat, volen fer les coses com ells volen i no com se’ls hi demanen: és un signe d’independència. És aquí on comencen a aparèixer les primeres conductes agressives: les REBEQUERIES O “RABIETES”. Són normals. Solen anar dirigides als pares, sorgeixen quan es senten frustrats en no veure satisfets els seus desitjos. I comença una reacció sovint exagerada i escandalosa: plors, crits, cops de peu, tirar-se per terra, mossegades...UNA REBEQUERIA. I, moltes vegades, en llocs públics que encara ens compliquen mes les coses.

LA REBEQUERIA és un sentiment de ràbia que no saben expressar verbalment. És una manera de comunicar la seva frustració, cansament, desil·lusió o malestar quan el llenguatge encara no està prou desenvolupat. Quan li sigui  més fàcil expressar verbalment allò que sent, les rebequeries aniran desapareixen.

 Els és molt fàcil iniciar una situació que desprès no saben ni aturar ni controlar.

Fàcilment descobreixen l’efecte que te la seva rebequeria en l’entorn familiar

COM ACTUAR:

NO ens hi hem d’afrontar obertament ni adoptar actituds rígides que ho poden empitjorar.

NO utilitzar la por, amb amenaces de pèrdua d’afecte ni aparició de personatges malèfics. Donada l’etapa “màgica” en que viuen, s’ho creuen tot...

IGNORAR la rebequeria. L’extinció es produeix quan deixem de reforçar o recompensar una conducta: si a un comportament no li segueixen conseqüències de cap tipus arribarà un moment que anirà desapareixen.

SI a mantenir la calma i, el més important, no cedir en el motiu que l’ha generat i mantenir-se ferm. Els nens petits necessiten molta fermesa i claredat sobre els límits que se li marquen al seu comportament. Només aconseguirà autocontrolar-se quan primer els controlem des de fora. Unes pautes de conducta fermes i clares els ajudaran a sentir-se segurs. A mesura que va creixent i va autocontrolant-se millor podem anar-li donant llibertat.

SI a distreure’ls. Una cançó, una joguina..., un canvi d’escena els distreu fàcilment.

SI a establir rutines, hàbits i horaris regulars...està demostrat que les rebequeries són més freqüents quan els nens estan cansats, tenen gana, son, etc...

Com més cas els hi fem més durarà la rebequeria, perquè prestar atenció és un reforçant o gratificació i “repetiran”.

Quan més arrelada estigui la conducta més lenta serà l’extinció.

“Temps fora”: 1 minut per any de l’edat.

Reforç positiu: premiar de forma immediata la conducta adequada.

Prestar especial atenció quan no faci rebequeries.

Quan els nens se n’adonen que aconsegueixen el que volen amb una rebequeria tenim un “problema”.

Moltes de les rebequeries i el mal comportament que poden aparèixer més tard a l’adolescència poden tenir el seu origen a la primera infància.

BIBLIOGRAFIA.

“Berrinches, enfadós y pataletas”. Soluciones comprobadas para ayudar a tu hijo a    enfrentarse a emociones fuertes. Dr. John Pearce. Guia para padres, 15. Ed. Paidos.

 “ Estimar sense malcriar” i “ Amb amor no ni ha prou”. Nancy Samalin.

 “ Enseñe a su hijo a comportase”. C.E. Schaefer i T. Foy Digeronimo.

 “Cómo hablar para que sus hijos escuchen y cómo escuchar para que sus hijos hablen”  Adele     Faber i Elaine Mazlish.

Xerrada amb cafè: Rabietes i Pataletes.

Feu clic aquí.

Tornada a l'escola 2015 - 2016

Benvingudes i benvinguts al nou curs escolar 2015/2016. 

Començar un nou curs necessita una nova adaptació. La situació pot resultar familiar però és necessari anar fent un acompanyament gradual al canvi tant física com sentimentalment.

Facilitem a continuació algunes claus que faran més fàcil aquesta transició.

Per als més petits:

• És recomanable portar-los a visitar l'escola abans del primer dia, i explicar-los-hi mica en mica què es trobaran quan comencin les classes.
• No cal sobreprotegir als més petits (ni perdre el vincle), ja que els pot provocar una pèrdua d'autonomia i confiança en sí mateixos.
• Els pares han de transmetre alegria i aproximar el canvi en positiu, de manera que encomanin als fills aquest estat emocional.

Per a nens de primària i secundària:

• Cal fixar conjuntament un seguit d'objectius i avaluar-los cada trimestre.
• És important que els pares transmetin als seus fills la cultura de l'aprenentatge per a que no percebin l'escola com una obligació.
• És bo que els pares s'interessin i coneguin què fan els seus fills a classe, ja que els pares motivats generen fills compromesos amb l'aprenentatge.
• És millor que els deures d'estiu es facin entre juliol i agost i no al setembre, per a que puguin començar el curs amb la ment més fresca.
• Les primeres setmanes de setembre són ideals per ordenar l'habitació de cara al proper curs: guardar tot allò de l'any passat i comprar els llibres i el material escolar pel curs que està a punt de començar.

Consells vàlids per a tots els nens: 

• Esmorzar adequadament abans de sortir de casa per arribar amb forces a l'escola. També és molt important que els nens prenguin a mig matí un entrepà o una peça de fruita.
• És bàsic recuperar els hàbits de son una setmana abans de començar l'escola.
• És important que el nen porti roba còmoda, no ajustada, independentment de si va amb uniforme o no.
• El calçat també ha de resultar còmode i encaixar bé al peu, ni massa petit ni massa gran. En aquest cas el factor moda ha de quedar en un segon pla.

• Cal escollir una bona motxilla per evitar l'excés de pes, les males postures i el dolor de l'esquena. En aquest sentit, l'Observatori FAROS recomana la motxilla ergonòmica dissenyada conjuntament per l'empresa Miquel Rius i l'Hospital Sant Joan de Déu. En el següent vídeo podeu veure les seves característiques en més detall.

A banda d'aquests consells, cal tenir present que els professors també juguen un paper clau en l'adaptació del nen a la tornada a l'escola. Per tant, és important que els pares mantinguin una estreta relació amb els professors, sobretot els primers dies, per estar al corrent de com el nen s'està adaptant al nou curs i poder aplicar les mesures més convenients en cas de necessitat.

En definitiva, tant els pares i mares com el professorat són clau per garantir una òptima tornada al'escola, i recordem, aquesta comença dies abans del primer dia de classe.

Referència bibliogràfica: Ara Criatures 

Arriben les vacances escolars... Què podem fer amb els nens/es?

Comença la calor, és temps de piscina, platja, casals d'estiu o potser també més temps a casa o amb els avis... Què convé als nostres fills/es en aquesta època? A banda de les activitats de lleure que podem escollir tenint en compte interessos de l'infant, horaris, cost econòmic, amics... Seguidament us proposem unes idees per tenir presents durant l'estiu:

Autonomia
L'estiu és un període més relaxat, de calma i tranquil·litat. Podem disposar de més temps i, per tant es pot practicar més sovint i cada dia una estoneta.
Podem començar a posar en pràctica aquelles cosetes que més li costen com pot ser vestir-se sol. Animar-lo a que ho faci, ara porten menys roba i els pot resultar més senzill. Reforçar-los positivament a mesura que van aconseguint petites fites, valorar-los com s'estan fent grans...
Us suggerim que seleccioneu només dues coses a treballar durant l'estiu, i li donem el màxim suport. Si aquestes s'assoleixen s'en poden plantejar dues més. Per exemple: que es vesteixi sol i es desvesteixi, que es pentini sol/a, o es prepari la bossa del casal amb el què nosaltres li donem (banyador, tovallola, crema solar, gorra...)

Aprenentatges
S'aconsella buscar una estoneta cada dia, màxim 30 minuts per poder fer alguna activitat com escriure el seu nom, fer activitats de grafia, sanefes, conceptes bàsics de numeració... Repassar els continguts donats durant el curs escolar; sigui amb fitxes similars a les dels àlbums que ens porten a casa, quaderns d'estiu recomanats per les mestres o algun altres adequat a la seva edat.

Psicomotricitat
Com que el bon temps ho permet, intentar fer activitats a l'aire lliure: anar amb bicicleta ja sigui sense pedals, amb pedals i/o amb rodetes; ens adaptem a cada cas. Fer activitats de piscina, aprendre a defensar-se dins l'aigua, aguantar l'equilibri, fer petits desplaçaments amb les mesures de seguretat pertinents.
Si es va a la platja també es pot potenciar el fet de jugar amb la sorra, fer castells, camins... ja sigui amb estris com pales i galledes... o sense.
Anar al parc, córrer, saltar... o fins hi tot aprendre a inflar globus, fer bombolles de sabó...

Últimes recomanacions
Sigui l'activitat que sigui gaudim amb els nostres fills/es, amb estonetes de qualitat i afecte, sense presses.
Afavorir que comencin una activitat i no la deixin a mitges, que l'acabin i després de recollir-ho tot poder començar una altre tasca diferent.

L'autocontrol de la Conducta.

A mesura que els infants van creixent, el desenvolupament cerebral i les pautes educatives els permeten aprendre a controlar la seva conducta.
Aquest desenvolupament no és igual per tots els nens i nenes, i a vegades es pot necessitar ajuda de pares i educadors.
Tenir autocontrol de la pròpia conducta, també cal un aprenentatge.

 La Unitat privada de Trastorns de l'Aprenentatge Escolar del Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona difon aquest vídeos. 

La conducta

XERRADA AMB CAFÈ: Responsabilitat i autonomia.

El proper dimecres 15 d'abril, Montserrat Basseda de l'Equip Psicopedagògic de l'escola parlara de com donar responsabililitats i com instaurar uns bons hàbits d'autonimia per las nens i nenes a partir de primària.

Si voleu participar-hi passeu per la secretaria de l'escola o bé accediu a través del següent enllaç 

TINC POR !

Avui a la xerrada amb cafè tractarem el tema de la por, a continuació adjuntem les pautes que tractarem.

Tots els nens i nenes tenen pors que depenen de la seva edat i del context sociocultural en el qual se’ls educa. Són pors lleus que es presenten sense una raó aparent i que acostumen a desaparèixer.

La por és una emoció que s’ha de tractar amb delicadesa, però amb constància per evitar que es converteixi en un problema. És una emoció apresa per tant, els pares amb tendència a ser porucs és més fàcil que ho contagiïn als seus fills, també hem d’evitar instruccions verbals negatives “si no et portes bé, vindrà l’home del sac”. Es pot experimentar por per un ensurt real de perill com pot ser espantar-se per un lladruc de gos al passar caminant.

Pors evolutives:

2 anys	Sorolls forts, animals, a la separació dels pares.
3 anys	Mascares, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
4 anys	Sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
5 anys	Lesions, sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
6 anys	Foscor, éssers sobrenaturals, sorolls forts i a la separació dels pares.

Què fer davant la port dels nostres fills/es?

La por a la separació relacionada per exemple amb l’adaptació a l’escola, no se supera fins que l’infant és capaç de comprendre que la separació és momentània. Els podem ajudar donat informació sobre què passarà i què farem, els dóna seguretat.

Evitar les conductes de sobreprotecció i el sentiments de por, tristesa, ansietat... respecte el nostre fill/a. Si ens veuen patir, ells seguiran amb la por.

La por a la foscor està relacionada amb el fet que l’infant petit quan no veu una cosa per ell aquesta deixa d’existir. Els pares hem de poder transmetre que aquesta separació en el moment d’anar a dormir no és definitiva, es tracta d’un cicle (dia-nit) i quan es despertin serem amb ells.

·        Els Malsons són escenaris d’angoixa que tenen a veure amb la seva inseguretat. Recorden què han somiat.

·        Els Terrors nocturns són menys habituals, el nen/a plora molt, no pot explicar que té i al matí no ho recorda.

La por a la foscor es supera al voltant dels 9 anys, podem ajudar als nostres fills a través de contes i  jocs potenciant el contacte agradable i positiu de la foscor, amb algun tipus de llum o adhesius fluorescents, o també amb un peluix que els doni seguretat i companyia. També és bo mantenir una rutina alhora d’anar a dormir i així ells poden anticipar el què passarà i els tranquil·litza.

La millor manera d’ajudar als nostres fills és escoltar-los i donar-los la garantia que hi som, que els escoltem i ens creiem el que ens explica. Una posició de comprensió, escolta i de certa fermesa per part dels pares, permet a l’infant trobar-se acompanyat i fer front a les seves pors.

També s’aconsella controlar la visualització de determinats programes de televisió, pel·lícules o altres que continguin imatges violentes o de terror sobretot quan l’infant encara no té una edat adequada per separar bé la ficció de la realitat.

Bibliografia:

Mendez, Francisco Javier. Miedos y temores en la infancia. Ayuda a les niños a superar-los. Piràmide, 2000.

Lamblin, Christian.L’Adrià té por a la foscor. Ed. Baula