Hiperpaternalitat.

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta
perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí,
sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint
bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita..., era més fàcil, la duien del
llit de la nena al seu i ja està... Però els anys "pesen a tothom".
Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la
Marta és poc responsable, i una mica "dictadora" matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les
coses... I inclús els deures de l'escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la
mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l'escola, per saber quins deures tenen cada
dia i que no es descuida res... "Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu
res apuntat a l'agenda". Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que
sento avui dia a la consulta i a l'escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms,
nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se'ls hi diu un no o
quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu
pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i
espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.
Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la
propera setmana.
Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells
esperen que els doni l'antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més
enllà i els hi parlo de la paraula "hiperpaternalitat". A vegades, som nosaltres mateixos, els pares,
els responsables d'aquestes pors, d'aquest "caràcter" dominant i "tirà" dels nostres fills, d'aquesta
frustració davant del "no"... I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels
nostres fills, però a vegades, per evitar-li's tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre,
que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem...


Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article
del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un
tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les
conseqüències... I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en
aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores
al carrer, que anaven sols a l'escola i que no tenien totes les tardes plenes d'extraescolars, però
que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè "no els passi res dolent" i els apunten a tot,
per a "que siguin persones d'èxit el dia de demà", fent arribar a tenir jornades de deu hores.

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d'aquells pares que converteixen
els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin
importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per
a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l'únic que
aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima
tolerància a la frustració.

D'HIPERPATERNALITAT n'hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en
comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en
l'educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l'aguait
dels successos negatius...) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d'hiperpare que podem trobar són els següents:
- Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i
dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha
arribat a l'escola o ha tornat a casa.
- Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap
mena d'obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que
percebi que ho fa.
- Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el "grup de pares que han
creat", perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l'agenda i no es deixi res per a fer de
l'escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
- Els pares "sabelotodo" o "que tot ho saben" (sé que no és un terme gaire culte, però és el que
se m'ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan
consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l'examen de medi
o que alguna nota de l'agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones
immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a
dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:
- Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no
s'hagin hagut d'afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els
pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que
pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada... I això els crea molta
ansietat.
- Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els
seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de "no aconseguir el
que vols". Els nens han d'aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una
desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
- Poca autonomia: els nens als que se'ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca
autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se'ls ha donat
l'oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea... Això els dóna inseguretat i falta de confiança en
ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la
seva autoestima i la seva capacitat d'autorealització.

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per
estar amb la família. I gaudir d'això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li's totes les situacions que nosaltres
preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de
l'escola, ni diguem frases com "quins deures tenim avui?". Els nens han d'aprendre quines són les
seves responsabilitats, perquè sinó, l'únic que sabran, és que no cal ser responsable de res,
perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i
aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no
sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a
tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la
situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.


Una pregunta per a reflexionar... Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el
teu fill?

Vanessa Olmos, psicòloga.

Infants i emocions

Els infants poden estar contents, atemorits, alegres o tristos…, però saben reconèixer aquestes emocions? Segons el professor de la UOC Francesc Núñez, expert en sociologia de les emocions, aquest pas «és un procés i un aprenentatge, i són les famílies les que han d’ensenyar-los a identificar-les». Per tant, «amagar-los estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per a afrontar les seves pròpies emocions», alerta la psicòloga de la UOC Noemí Guillamón.

«L’aprenentatge de les emocions sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple del que és bo i el que és dolent», explica Núñez. Molts pares, però, protegeixen els fills d’emocions negatives i els fan un trist favor. Per això la professora Guillamón dóna aquests consells als pares:

- Evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre… Cal que l’infant visqui en un entorn on no s’amaguen els problemes (no és sa, amb tot, fer partícip l’infant dels problemes dels grans, però sí explicar-li-ho si el pare està trist, o té un problema, a un nivell que ho pugui entendre).

- Evitar caure en la sobreprotecció: la vida té moments de felicitat, però no és un continu. Fer creure a l’infant que mai no hi ha problemes és fer-lo viure en una bombolla irreal i no treballar la frustració que genera veure que no tot és perfecte.

- Transmetre la idea que els problemes es poden resoldre: un problema no és una amenaça; és un repte, una situació que s’ha de superar i de la qual es pot aprendre i créixer.

- Expressar les emocions: els pares i germans grans han de ser un model de gestió d’emocions per a seguir; per tant, cal que a casa es doni permís per a expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia) i contenir-les d’una manera sana.

- Acompanyar en el procés de gestionar les emocions dels fills, essent-hi presents i transmetent-los que ells hi són i sempre hi seran per a ajudar-los i protegir-los.

Extret d'Ara Criatures (http://criatures.ara.cat/blog/2016/03/18/sha-de-plorar-davant-dels-fills/)

Vull el papa i la mama! Primeres nits fora de casa

“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.

El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.

Qüestió d’edat

L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.

La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.

Anar de colònies

La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.

La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.

Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.

La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.

Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”

Font: Ara Criatures 20/02/2016

Carnestoltes, com inculcar valors positius.

El Carnestoltes és una festa coneguda mundialment per les disfresses, un mitjà d'expressió que molts nens valoren i gaudeixen. Descobreix com fer-ho sense deixar d'inculcar valors positius ni d'ensenyar tradicions.

La majoria de centres educatius inclouen sempre alguna activitat relacionada amb la festa del Carnestoltes , i això té diverses raons de ser. La tradició, la festa, el treballar amb la imaginació dels més petits... Pot ser l’educació en valors un element més d’aquest còctel? La resposta és sí.

L’educació infantil és un àmbit excel·lent per treballar els valors durant la festa del carnestoltes. Els docents i els responsables de les aules compten amb diversos mitjans per fer-ho: triar una unitat temàtica, centrar-se en un esdeveniment, plantejar-ho com una alteració del funcionament rutinari del centre... Després d’aquesta primera elecció arriba el moment que els educadors anomenen el "joc simbòlic ". És aquí on entren en joc el vestuari i el maquillatge, que els nens prendran sempre com elements lúdics.

Més enllà d’això, l’oportunitat d’elaborar una disfressa suposa per als nens un millor coneixement d’un mateix i de l’autonomia personal, identificant els propis sentiments, però adequant-los al mateix temps a les necessitats dels companys. Així, també suposa una oportunitat per al coneixement de l’entorn, del llenguatge de la comunicació i de la representació. També és un bon moment per donar a conèixer algunes tradicions.

En moltes escoles de Catalunya, per exemple, a part de la tradicional desfilada del divendres de carnaval, es celebra, just un dia abans, el "dijous gras", amb un berenar típic en la qual es mengen ous, embotit i altres derivats del porc. El final de la festa sol tenir lloc el dia de dimecres de cendra, el primer dia de la Quaresma, amb el ritual de l’enterrament de la sardina.

Finalment, sempre és recomanable que, en triar la disfressa, es representin personatges que encarnin aquests valors que volem transmetre , com el civisme, la pau, la convivència i la interacció positiva amb els altres. Per totes aquestes raons, el carnaval pot ser una excel·lent activitat en família. Podeu, per exemple, acompanyar als vostres fills si es disfressen d’alguns dels seus personatges favorits del món de l’animació. Tanmateix, és més recomanable que els nens deixin volar la imaginació i tractin de trobar una disfressa més creativa, si pot ser, fabricada per ells mateixos. Trobaràs algunes idees per a això a aquest enllaç.

Referències bibliogràfiques:

León González, Sonia. Propuesta didáctica: el carnaval desde la educación en valores en educación infantil. Marzo de 2009.

Carnestoltes, el rei dels poca-soltes. Sortir amb nens. La Vanguardia. 

Font: Faros Sant Joan de Déu. 13/02/2015

Xerrada amb cafè: Estimular per a un bon aprenentatge.

El passat divendres 22 de gener la Carme Plans, mestra de P5 de la nostra escolar i coordinadora del Cicle d'Infantil va oferir als assistents la xerrada "Estimular per a un bon aprenentatge".
Tot seguit us trobareu un breu resum del què allà es va parlar.

 Al llarg dels anys ha canviat molt la manera d’ensenyar, abans era el mestre el que ho sabia tot i l’alumne era el que ho havia d’aprendre. El mestre explicava i l’alumne escoltava i contestava.

Per sort això ha anat canviant i al llarg dels anys ens hem adonat que els nens i nenes saben un munt de coses i que d’ells també podem aprendre.

Per què un alumne aprengui hem de crear un ambient agradable, tranquil, els hem d’ensenyar a observar, deduir, experimentar, crear, imaginar...

Hem de buscar activitats diferents i que tinguin interès per ells, que estiguin relacionades amb coses de la vida real, properes a ells que les puguin utilitzar al dia a dia per resoldre qualsevol situació. Que puguin participar amb les seves pròpies vivències i reforçar-les.

Hem de buscar activitats que els facin pensar, els hem de fer preguntes obertes. Que no hagin de contestar només si o no. Han d’aprendre deduint, fent hipòtesis, què passarà si..., experimentant,  traient conclusions del que han fet. És més important el procés que realitzen per arribar a resoldre un problema que no el resultat correcte, s’hi poden aproximar. Hem de tenir en compte que per aprendre s’han d’equivocar.

Actualment a l’escola estem treballant de diferents maneres:

Per projectes, fent treballs en equip on els alumnes s’han d’ajudar, amb treball cooperatiu on cada un del grup té una tasca a fer un pot ser el secretari, l’altre l’encarregat d’anar a buscar el material i repartir-lo, el portaveu que explicarà les conclusions o bé el que han fet... tots ajuden d’alguna manera al grup.

El curs passat es van començar a fer itineraris. A partir d’una pregunta els alumnes hauran de buscar la resposta d’una manera més participativa. Aquest curs ja els començarem  a introduir tots els cursos i de mica en mica aquesta serà la manera de treballar de la nostra escola.

Una vegada acabat el treball  cada alumne farà una rúbrica per avaluar-se ell mateix i als seus companys de grup: si han treballat bé, si tots han col·laborat, si han après coses, si els ha agradat, si quan un alumne ha fet la seva explicació se l’ha entès, si ho ha explicat alt i clar,...

A més la mestra anirà fent una avaluació continua dels treballs que es van fent.

També hem de potenciar l’autoestima reforçant les seves fortaleses. Mirant de ser positius i d’ajudar-los a superar els entrebancs que poden trobar-se. Potenciant les seves virtuts i capacitats. Buscar a cada alumne el millor d’ell i amb el que es pot sentir segur. Valorant l’esforç que ha fet per petit que sigui. D’aquesta manera se sentirà valorat i amb ganes de millorar. Ensenyar-los que l’esforç és vital per aprendre.

A l'inici d’aquest curs varem fer una sèrie d’activitats  per cohesionar el grup, conèixer als alumnes nous i a la mestra. A infantil  una mestra va portar una maleta amb una sèrie d’objectes que significaven alguna cosa per ella i cada vegada que anava ensenyant un explicava perquè l’havia portat . En aquesta activitat es buscava el factor sorpresa, la intriga i l’emoció de veure què sortiria d’un lloc tancat.

Una altra classe tenien una pandereta i cada nen la tocava mentre deia el seu nom seguint un ritme, la pandereta els va ajudar a perdre la vergonya. La mestra va presentar primer als alumnes nous per tal que aquests anessin perdent la por. També conjuntament varem buscar quines normes podríem posar a la classe i les varem posar en el mural per anar les recordant.

Un altre aspecte important és que l’alumne tingui estabilitat emocional, que se senti estimat,  ha d’aprendre a exterioritzar les seves emocions que moltes vegades no sap explicar-les. Ha de veure que el què li passa a ell als altres també els pot passar.

També és important que els ensenyem a tenir empatia  a posar-se al lloc dels altres.

En conclusió hem d’intentar que els nens i les nenes s’impliquin en el procés d’aprenentatge.

Xerrades amb cafè: Estimular per a un bon aprenentatge

Divendres 22 de gener es realitzarà la Xerrada amb Cafè per a l'etapa d'infantil. La coordinadora d'infantil, la Carme Plans ens explicarà estratègies per a estimular un bon aprenentatge dels més petits de l'escola.

Inscripcions fent click AQUÍ

No són el centre del món, però fem-los cas.

Quin lloc té la canalla a casa? És clar que són el centre de les atencions, però, ¿no és veritat que un dels reptes que ens hem de plantejar és com afavorim que descobreixin que hi ha altres persones que també tenen el seu lloc tant a casa com a fora? És una idea que, gairebé de tan lògica, ni la plantegem, i fins i tot l’acabem oblidant.

Han d’aprendre a saber esperar? I tant! Tot i que també és cert que la seva impaciència porta a fer que els donem tota l’atenció just quan la demanen. Sovint els fem notar que han de pensar que hi ha altres persones amb qui han de compartir objectes, temps i atencions, com la canalla de fora de casa. És cert. ¿Per què no som capaços, en canvi, de fer-los notar que també les persones adultes -el pare o la mare, l’àvia, l’avi...- tenen el seu lloc i necessiten el seu temps? Sembla que ens oblidem de fer-ho evident, quan no se’ns barreja amb un mal entès sentiment de culpa o amb el pensament que prestem poca atenció a la criatura.

“Ara cal que juguis i t’entretinguis tu sol perquè jo estic llegint”, els diem, tot i que no cal que sempre tinguem feina per fer-los saber que en aquell moment no estarem per ells. I sovint la seva resposta és la mateixa: “És que no sé a què jugar! No sé què fer!”, frases màgiques que ens empenyen a deixar allò que estem fent per donar-los tota la nostra atenció. I ens equivoquem.

És evident que no sempre és fàcil i que la demanda infantil pressionarà més en la mesura que no aprenguin la diferència entre aquest temps comú i el temps individual. Però les conseqüències són clares: voler ser omnipresent, impaciència i egocentrisme, acompanyats del risc d’un creixent narcisisme que no acaben de ser bons consellers. Com no ho és la manca de petites negatives i petites frustracions, que no només no són perjudicials, sinó que afavoreixen que comprenguin millor el món i la realitat que els envolta.

Cal afavorir que entenguin que cada persona té un lloc i unes necessitats i possibilitats de fer altres coses que no passen sempre per estar amb la canalla. Així aniran entenent, de manera pausada i progressiva, com estar en el món i com veure els altres de manera que això permeti augmentar el benestar de tots plegats i, sens dubte, de la mateixa canalla.

Font: Ara Criatures.