Xerrada amb cafè: Estimular per a un bon aprenentatge.

El passat divendres 22 de gener la Carme Plans, mestra de P5 de la nostra escolar i coordinadora del Cicle d'Infantil va oferir als assistents la xerrada "Estimular per a un bon aprenentatge".
Tot seguit us trobareu un breu resum del què allà es va parlar.

 Al llarg dels anys ha canviat molt la manera d’ensenyar, abans era el mestre el que ho sabia tot i l’alumne era el que ho havia d’aprendre. El mestre explicava i l’alumne escoltava i contestava.

Per sort això ha anat canviant i al llarg dels anys ens hem adonat que els nens i nenes saben un munt de coses i que d’ells també podem aprendre.

Per què un alumne aprengui hem de crear un ambient agradable, tranquil, els hem d’ensenyar a observar, deduir, experimentar, crear, imaginar...

Hem de buscar activitats diferents i que tinguin interès per ells, que estiguin relacionades amb coses de la vida real, properes a ells que les puguin utilitzar al dia a dia per resoldre qualsevol situació. Que puguin participar amb les seves pròpies vivències i reforçar-les.

Hem de buscar activitats que els facin pensar, els hem de fer preguntes obertes. Que no hagin de contestar només si o no. Han d’aprendre deduint, fent hipòtesis, què passarà si..., experimentant,  traient conclusions del que han fet. És més important el procés que realitzen per arribar a resoldre un problema que no el resultat correcte, s’hi poden aproximar. Hem de tenir en compte que per aprendre s’han d’equivocar.

Actualment a l’escola estem treballant de diferents maneres:

Per projectes, fent treballs en equip on els alumnes s’han d’ajudar, amb treball cooperatiu on cada un del grup té una tasca a fer un pot ser el secretari, l’altre l’encarregat d’anar a buscar el material i repartir-lo, el portaveu que explicarà les conclusions o bé el que han fet... tots ajuden d’alguna manera al grup.

El curs passat es van començar a fer itineraris. A partir d’una pregunta els alumnes hauran de buscar la resposta d’una manera més participativa. Aquest curs ja els començarem  a introduir tots els cursos i de mica en mica aquesta serà la manera de treballar de la nostra escola.

Una vegada acabat el treball  cada alumne farà una rúbrica per avaluar-se ell mateix i als seus companys de grup: si han treballat bé, si tots han col·laborat, si han après coses, si els ha agradat, si quan un alumne ha fet la seva explicació se l’ha entès, si ho ha explicat alt i clar,...

A més la mestra anirà fent una avaluació continua dels treballs que es van fent.

També hem de potenciar l’autoestima reforçant les seves fortaleses. Mirant de ser positius i d’ajudar-los a superar els entrebancs que poden trobar-se. Potenciant les seves virtuts i capacitats. Buscar a cada alumne el millor d’ell i amb el que es pot sentir segur. Valorant l’esforç que ha fet per petit que sigui. D’aquesta manera se sentirà valorat i amb ganes de millorar. Ensenyar-los que l’esforç és vital per aprendre.

A l'inici d’aquest curs varem fer una sèrie d’activitats  per cohesionar el grup, conèixer als alumnes nous i a la mestra. A infantil  una mestra va portar una maleta amb una sèrie d’objectes que significaven alguna cosa per ella i cada vegada que anava ensenyant un explicava perquè l’havia portat . En aquesta activitat es buscava el factor sorpresa, la intriga i l’emoció de veure què sortiria d’un lloc tancat.

Una altra classe tenien una pandereta i cada nen la tocava mentre deia el seu nom seguint un ritme, la pandereta els va ajudar a perdre la vergonya. La mestra va presentar primer als alumnes nous per tal que aquests anessin perdent la por. També conjuntament varem buscar quines normes podríem posar a la classe i les varem posar en el mural per anar les recordant.

Un altre aspecte important és que l’alumne tingui estabilitat emocional, que se senti estimat,  ha d’aprendre a exterioritzar les seves emocions que moltes vegades no sap explicar-les. Ha de veure que el què li passa a ell als altres també els pot passar.

També és important que els ensenyem a tenir empatia  a posar-se al lloc dels altres.

En conclusió hem d’intentar que els nens i les nenes s’impliquin en el procés d’aprenentatge.

Xerrades amb cafè: Estimular per a un bon aprenentatge

Divendres 22 de gener es realitzarà la Xerrada amb Cafè per a l'etapa d'infantil. La coordinadora d'infantil, la Carme Plans ens explicarà estratègies per a estimular un bon aprenentatge dels més petits de l'escola.

Inscripcions fent click AQUÍ

No són el centre del món, però fem-los cas.

Quin lloc té la canalla a casa? És clar que són el centre de les atencions, però, ¿no és veritat que un dels reptes que ens hem de plantejar és com afavorim que descobreixin que hi ha altres persones que també tenen el seu lloc tant a casa com a fora? És una idea que, gairebé de tan lògica, ni la plantegem, i fins i tot l’acabem oblidant.

Han d’aprendre a saber esperar? I tant! Tot i que també és cert que la seva impaciència porta a fer que els donem tota l’atenció just quan la demanen. Sovint els fem notar que han de pensar que hi ha altres persones amb qui han de compartir objectes, temps i atencions, com la canalla de fora de casa. És cert. ¿Per què no som capaços, en canvi, de fer-los notar que també les persones adultes -el pare o la mare, l’àvia, l’avi...- tenen el seu lloc i necessiten el seu temps? Sembla que ens oblidem de fer-ho evident, quan no se’ns barreja amb un mal entès sentiment de culpa o amb el pensament que prestem poca atenció a la criatura.

“Ara cal que juguis i t’entretinguis tu sol perquè jo estic llegint”, els diem, tot i que no cal que sempre tinguem feina per fer-los saber que en aquell moment no estarem per ells. I sovint la seva resposta és la mateixa: “És que no sé a què jugar! No sé què fer!”, frases màgiques que ens empenyen a deixar allò que estem fent per donar-los tota la nostra atenció. I ens equivoquem.

És evident que no sempre és fàcil i que la demanda infantil pressionarà més en la mesura que no aprenguin la diferència entre aquest temps comú i el temps individual. Però les conseqüències són clares: voler ser omnipresent, impaciència i egocentrisme, acompanyats del risc d’un creixent narcisisme que no acaben de ser bons consellers. Com no ho és la manca de petites negatives i petites frustracions, que no només no són perjudicials, sinó que afavoreixen que comprenguin millor el món i la realitat que els envolta.

Cal afavorir que entenguin que cada persona té un lloc i unes necessitats i possibilitats de fer altres coses que no passen sempre per estar amb la canalla. Així aniran entenent, de manera pausada i progressiva, com estar en el món i com veure els altres de manera que això permeti augmentar el benestar de tots plegats i, sens dubte, de la mateixa canalla.

Font: Ara Criatures.

Hi ha un nombre ideal de regals per als nens durant el Nadal? Els experts opinen que sí.

Cada any, durant aquestes dates tan assenyalades, els nens escriuen cartes llarguíssimes al Pare Noel i als Reis Mags.

Els experts avisen que un excés de joguines devalua el regal, és poc educatiu i genera avorriment. Així doncs, amb quants regals és recomanable obsequiar als més petits?

Per als pares, escollir els regals de Nadal per als fills pot convertir-se en un veritable mal de cap. Arriba el moment de plantejar-se quin tipus de joguines són les més apropiades i, sobretot, la quantitat més convenient que haurien de rebre els més petits. Els experts aconsellen no excedir-se i fixen en tres regals la xifra aproximada recomanada. No per rebre més regals, el nen serà més feliç; de fet, l'excés anul•la la fantasia i la il•lusió. Quant a la xifra recomanada, no es tracta d’agafar-la al peu de la lletra, però sí que és orientativa i pot servir de guia per a pares i familiars.

Evitar un excés de joguines afavorirà que els petits les valorin realment i entenguin que no es pot tenir tot allò que es vol. Els nens no són capaços d'assimilar ni valorar si la quantitat de regals és excessiva o no. Si reben moltes joguines, no apreciaran el seu contingut ni prestaran especial atenció a cap d’elles; s’acabaran avorrint i només gaudiran momentàniament, en el moment d’obrir els regals. A més, en un context de crisi com el que estem vivint, l'excés de regals crea una sensació d'abundància irreal i fa que el nen no sigui conscient de la situació real actual.

Per tot això, és important que els pares no s’excedeixin en el nombre de regals, i que triïn aquells que faran especial il•lusió als nens i als quals puguin treure el màxim partit. Consulta en aquest article quins criteris s'han de seguir per triar les joguines més apropiades per als més petits.

Per impedir l'abundància de regals, els pares han de dialogar amb la resta de familiars, que també han d'assumir la seva part de responsabilitat. Aquests poden oferir un altre tipus de regals com roba, llibres o trencaclosques.

Referència bibliogràfica:

Pedagogos y psicólogos piden a las familias que no se excedan en regalos a los niños. La Vanguardia, 2012 [accés: 22 de novembre de 2013]. 

Font: 

La Vanguardia

Matins sense crits ni estrès.

La Marga és una nena de 3 anys que cada matí quan es llevava ja feia tard. Un dia, quan la seva mare va entrar a l’habitació per comprovar si ja estava desperta, la petita li va preguntar: “Mare, ¿avui és un dia d’aquells d’«Au vinga!, que fem tard» o dels altres?” Aquesta és una anècdota que recull la psicòloga Carme Thió, experta en educació infantil, en el seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo Editorial), en què assegura que “avui dia la majoria de pares viuen amb la sensació de no tenir temps”.

Molts han de treballar més hores que un rellotge i formar-se contínuament per no perdre pistonada en el món laboral, fer funcionar el dia a dia de la família i de la casa, no deixar de banda l’escola dels fills ni les extraescolars... I sobretot procurar no descuidar les relacions socials: les familiars i les amistats. Una voràgine que deixa poc marge per dedicar-se a l’educació dels fills i encara menys per respectar els seus ritmes, que no tenen gaire a veure amb aquesta espiral d’estrès que vivim. ¿Quantes famílies no tenen almenys una Marga a casa a qui pràcticament abans de sortir del llit ja se li està demanant o fins i tot exigint que s’espavili? Que es llevi, es vesteixi, esmorzi i es renti en un temps rècord!

I és que la sensació de no tenir temps es fa més evident als matins perquè s’hi afegeix la pressió que suposa arribar tard a l’escola, potser trobar les portes de l’aula tancades o que el nen vagi acumulant retard rere retard i acabi destacant entre el seu grup perquè sempre arriba l’últim. “Els matins acaben sent un problema generalitzat a les famílies que no s’organitzen”, afirma Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, que tot just acaba de publicar el llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen, del qual parlem en aquest mateix suplement. “Dir-li a un nen que fas tard no té sentit. No se’n poden adonar perquè no tenen la maduresa per ser conscients del pas del temps”, explica Comellas. Per tant, és responsabilitat dels pares organitzar-se per no fer tard.

Previsió

“El matí implica nervis i pressió -afegeix l’educador social Daniel Hernández-. Tot el que es pugui avançar s’ha de fer. El problema és que moltes vegades no som previsors”.

Així doncs, una òptima gestió dels matins, sense estrès ni crits, hauria de començar el vespre anterior. Per als més petits, per exemple, Comellas recomana fer un pòster amb els dies de la setmana que inclogui les activitats que han de fer durant el dia amb dibuixos que ells mateixos poden pintar. D’aquesta manera el dia abans podran preparar-se les coses que necessiten per a l’endemà. I és que com a assessora de famílies i escoles, creu fermament que cal fer participar els nens a les feines domèstiques. “Els tenim al marge de la vida quotidiana amb la idea que nosaltres, els pares, ho fem més bé i més de pressa però només és així perquè fa més temps que ho fem. Hem de donar temps als nens perquè n’aprenguin”. Comellas és contundent: “Ens sembla que som més eficaços si ho organitzem tot i ho resolem tot, però és una eficàcia falsa”. I afegeix: “Després els demanem que sàpiguen anglès i matemàtiques, que siguin excel·lents en els estudis, i per contra són uns trastos com a persones que no se saben valdre. La criatura que té més maduresa és menys fràgil en el món d’avui que el que ha estat més sobreprotegit”.

Segons Comellas siguem els que siguem a casa hem de repartir les feines i els nens han d’assumir responsabilitats. A partir d’uns 3 anys ja poden començar a ajudar a parar taula, a posar els tovallons o les culleretes de les postres. I el període d’aprenentatge es pot allargar ben bé fins als 5 anys. A partir dels 7 ja poden fer tasques més complicades, com ara anar a comprar el pa o posar rentadores, encara que potser alguna vegada pugui haver-hi algun incident, com que la roba s’encongeixi o es barregin els colors de tota la bugada. “El problema és que si només ho fan de tant en tant i entremig els esbronquem perquè no ho fan l’aprenentatge no es dóna”. I afegeix: “Tenim canalla amb un grau d’immaduresa que no correspon a la societat d’avui dia. A més, ens hem adonat que en famílies d’estrats socials més baixos els nens tenen més maduresa”. En les de classe mitjana-alta, en canvi, els nanos són menys desperts.

Comellas és molt conscient que quan els fills poden participar “se senten molt més satisfets pel fet que comptis amb ells”. Ara bé, cap als 12 anys aquesta satisfacció desapareix, ja que descobreixen que participar a les tasques domèstiques no és tan divertit. Llavors, però, “no hem de permetre que ho deixin de fer sinó que els hem de donar la benvinguda al món dels adults, perquè a nosaltres també hi ha coses que s’han de fer i que tampoc ens diverteixen”.

Caps de setmana

L’experiència de Daniel Hernández i Raquel Sala -la seva companya en el projecte d’Educadors Familiars- els diu que no hi ha receptes màgiques que funcionin per a tothom. Ells creuen que al matí el més important és poder sortir de casa amb un somriure, sense crits, i poder arribar a l’hora a l’escola. I això passa perquè sigui l’adult el que faci l’esforç més gran tant pel que fa a la regulació emocional com en la gestió del temps i de les feines.

“Hem de tenir en compte que cadascú té el seu ritme. Hem de deixar més temps als nens que ho necessiten, però de mica en mica els hem de fer veure que han d’anar agafant un altre ritme -explica l’educadora social Raquel Sala-. Jo recomanaria a les famílies que facin servir el cap de setmana com un banc de proves”.

Per exemple, durant la setmana els pares poden decidir quina roba s’han de posar els fills i el cap de setmana donar-los més marge de decisió. “El missatge que cal donar-los és que com que nosaltres els cuidem, nosaltres sabem què és el millor per a ells. Que no tinguin la sensació que fan el que volen perquè ho trien tot. Una cosa és donar-los autonomia i l’altra cedir-los el poder de decisió”.

Tampoc no es tracta de repetir les indicacions cinquanta vegades, fet que “dóna molta sensació de desgast, i a més no funciona”. La qüestió és marcar-se objectius assequibles i sobretot ser pràctics. “En principi no som partidaris que mirin dibuixos al matí, però si tens un fill molt mogut i no hi ha manera que mengi els cereals tranquil, si mira un capítol a la tauleta i així ho aconseguim tampoc no passarà res”.

A la falta de temps per dedicar als fills, Daniel Hernández i Raquel Sala hi afegeixen un altre element: l’abandonament del conductisme com a model educatiu, basat en l’estímul-reacció. És a dir, si tenim una mala conducta i ens passem de la ratlla, ens castiguen. “Aquest tipus d’educació es caracteritza per ser molt eficaç i molt ràpida. Ara ens hem anat a l’altre extrem, però sense tenir el temps per dedicar-nos-hi ni el patró de model”.

Font: Ara Criatures.

Hàbits d'organització

Els lobuls frontals del cervell responsables de les funcions executives, permeten de manera progressiva l'adquisició d'hàbits de planificació i organització. A alguns alumnes els pot costar organitzar-se amb els deures de l'escola o seguir un horari, això és fonamental solucionar-ho i/o intervenir durant la infància per poder evitar el fracàs escolar, baixa autoestima i problemes de relacions socials.

Font: Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

Whatsapp o el perill que el control parental dificulti la feina pedagògica.

El Whatsapp i altres eines semblants o apps que ens donen les xarxes socials, com ara Telegram, poden esdevenir un retrocés més que un avenç pel món de la pedagogia. A l’ús que els alumnes puguin fer, per informar-se de respostes a preguntes d’exàmens per exemple, s’hi afegeix els comportaments derivats de la utilització que aquesta aplicació per part dels seus pares i mares.

Tal i com apunta l’educador i membre de l’Observatori Pedagògic de l’Escola Pia de Catalunya, Ramon Beringues, “amb tota la bona voluntat, pares i mares preocupats per tal que els seus fills i filles aprofitin el temps, estudiïn i avancin, acaben fent el que no toca. Estem parlant de la falsa ajuda que fem als nostres fills quan els hi fem d’agenda, o quan no ens refiem de si ha de fer deures i ho consultem al grup de Whatsapp”.

Aquest excés de tutela, segons Beringues, “fa que els privem de l’aprenentatge, que suposa haver-se d’organitzar i planificar, no els exposem a la frustració, a enfrontar-se als petits reptes i a les petites obligacions que mica en mica aniran creixent. Aprendre dels errors és bàsic en el camí de qualsevol persona. Els nens s’han d’organitzar el temps, l’agenda i tenir la tranquil·litat a l’hora de recollir a l’aula i pensar, què necessito?… I si m’he descuidat alguna cosa he de mirar de resoldre-ho i si no ho he pogut aconseguir demà el mestre ja em farà la seva reflexió i, si és el cas, l’advertiment corresponent.”

L’educador alerta que “quan les famílies fan la feina dels nens, hem intercanviat els papers. La tasca dels nens és la de créixer i anar aprenent. Els pares i educadors estem per fer-los costat i ajudar-los quan ho necessiten, sempre després que ells hagin fet l’esforç d’enfrontar-se a la feina.”

Des de l’Observatori s’aposta per “aprofitar totes les eines que la tecnologia ens posa al nostre abast. Ara bé, sense perdre mai de vista que la nostra tasca és la de l’educació dels nostres fills, dels nostres alumnes. Suposo que seria impensable que el mestre fes ell mateix tota la feina que han de fer els seus alumnes a fi que tinguessin les millors “notes” de l’escola. Els pares tampoc han de fer que els fills sembli que són els millors. Cal que es trobin amb les dificultats per tal de poder superar-les, avançar i seguir creixent.”

Font: Ara Criatures.