Hi ha un nombre ideal de regals per als nens durant el Nadal? Els experts opinen que sí.

Cada any, durant aquestes dates tan assenyalades, els nens escriuen cartes llarguíssimes al Pare Noel i als Reis Mags.

Els experts avisen que un excés de joguines devalua el regal, és poc educatiu i genera avorriment. Així doncs, amb quants regals és recomanable obsequiar als més petits?

Per als pares, escollir els regals de Nadal per als fills pot convertir-se en un veritable mal de cap. Arriba el moment de plantejar-se quin tipus de joguines són les més apropiades i, sobretot, la quantitat més convenient que haurien de rebre els més petits. Els experts aconsellen no excedir-se i fixen en tres regals la xifra aproximada recomanada. No per rebre més regals, el nen serà més feliç; de fet, l'excés anul•la la fantasia i la il•lusió. Quant a la xifra recomanada, no es tracta d’agafar-la al peu de la lletra, però sí que és orientativa i pot servir de guia per a pares i familiars.

Evitar un excés de joguines afavorirà que els petits les valorin realment i entenguin que no es pot tenir tot allò que es vol. Els nens no són capaços d'assimilar ni valorar si la quantitat de regals és excessiva o no. Si reben moltes joguines, no apreciaran el seu contingut ni prestaran especial atenció a cap d’elles; s’acabaran avorrint i només gaudiran momentàniament, en el moment d’obrir els regals. A més, en un context de crisi com el que estem vivint, l'excés de regals crea una sensació d'abundància irreal i fa que el nen no sigui conscient de la situació real actual.

Per tot això, és important que els pares no s’excedeixin en el nombre de regals, i que triïn aquells que faran especial il•lusió als nens i als quals puguin treure el màxim partit. Consulta en aquest article quins criteris s'han de seguir per triar les joguines més apropiades per als més petits.

Per impedir l'abundància de regals, els pares han de dialogar amb la resta de familiars, que també han d'assumir la seva part de responsabilitat. Aquests poden oferir un altre tipus de regals com roba, llibres o trencaclosques.

Referència bibliogràfica:

Pedagogos y psicólogos piden a las familias que no se excedan en regalos a los niños. La Vanguardia, 2012 [accés: 22 de novembre de 2013]. 

Font: 

La Vanguardia

Matins sense crits ni estrès.

La Marga és una nena de 3 anys que cada matí quan es llevava ja feia tard. Un dia, quan la seva mare va entrar a l’habitació per comprovar si ja estava desperta, la petita li va preguntar: “Mare, ¿avui és un dia d’aquells d’«Au vinga!, que fem tard» o dels altres?” Aquesta és una anècdota que recull la psicòloga Carme Thió, experta en educació infantil, en el seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo Editorial), en què assegura que “avui dia la majoria de pares viuen amb la sensació de no tenir temps”.

Molts han de treballar més hores que un rellotge i formar-se contínuament per no perdre pistonada en el món laboral, fer funcionar el dia a dia de la família i de la casa, no deixar de banda l’escola dels fills ni les extraescolars... I sobretot procurar no descuidar les relacions socials: les familiars i les amistats. Una voràgine que deixa poc marge per dedicar-se a l’educació dels fills i encara menys per respectar els seus ritmes, que no tenen gaire a veure amb aquesta espiral d’estrès que vivim. ¿Quantes famílies no tenen almenys una Marga a casa a qui pràcticament abans de sortir del llit ja se li està demanant o fins i tot exigint que s’espavili? Que es llevi, es vesteixi, esmorzi i es renti en un temps rècord!

I és que la sensació de no tenir temps es fa més evident als matins perquè s’hi afegeix la pressió que suposa arribar tard a l’escola, potser trobar les portes de l’aula tancades o que el nen vagi acumulant retard rere retard i acabi destacant entre el seu grup perquè sempre arriba l’últim. “Els matins acaben sent un problema generalitzat a les famílies que no s’organitzen”, afirma Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, que tot just acaba de publicar el llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen, del qual parlem en aquest mateix suplement. “Dir-li a un nen que fas tard no té sentit. No se’n poden adonar perquè no tenen la maduresa per ser conscients del pas del temps”, explica Comellas. Per tant, és responsabilitat dels pares organitzar-se per no fer tard.

Previsió

“El matí implica nervis i pressió -afegeix l’educador social Daniel Hernández-. Tot el que es pugui avançar s’ha de fer. El problema és que moltes vegades no som previsors”.

Així doncs, una òptima gestió dels matins, sense estrès ni crits, hauria de començar el vespre anterior. Per als més petits, per exemple, Comellas recomana fer un pòster amb els dies de la setmana que inclogui les activitats que han de fer durant el dia amb dibuixos que ells mateixos poden pintar. D’aquesta manera el dia abans podran preparar-se les coses que necessiten per a l’endemà. I és que com a assessora de famílies i escoles, creu fermament que cal fer participar els nens a les feines domèstiques. “Els tenim al marge de la vida quotidiana amb la idea que nosaltres, els pares, ho fem més bé i més de pressa però només és així perquè fa més temps que ho fem. Hem de donar temps als nens perquè n’aprenguin”. Comellas és contundent: “Ens sembla que som més eficaços si ho organitzem tot i ho resolem tot, però és una eficàcia falsa”. I afegeix: “Després els demanem que sàpiguen anglès i matemàtiques, que siguin excel·lents en els estudis, i per contra són uns trastos com a persones que no se saben valdre. La criatura que té més maduresa és menys fràgil en el món d’avui que el que ha estat més sobreprotegit”.

Segons Comellas siguem els que siguem a casa hem de repartir les feines i els nens han d’assumir responsabilitats. A partir d’uns 3 anys ja poden començar a ajudar a parar taula, a posar els tovallons o les culleretes de les postres. I el període d’aprenentatge es pot allargar ben bé fins als 5 anys. A partir dels 7 ja poden fer tasques més complicades, com ara anar a comprar el pa o posar rentadores, encara que potser alguna vegada pugui haver-hi algun incident, com que la roba s’encongeixi o es barregin els colors de tota la bugada. “El problema és que si només ho fan de tant en tant i entremig els esbronquem perquè no ho fan l’aprenentatge no es dóna”. I afegeix: “Tenim canalla amb un grau d’immaduresa que no correspon a la societat d’avui dia. A més, ens hem adonat que en famílies d’estrats socials més baixos els nens tenen més maduresa”. En les de classe mitjana-alta, en canvi, els nanos són menys desperts.

Comellas és molt conscient que quan els fills poden participar “se senten molt més satisfets pel fet que comptis amb ells”. Ara bé, cap als 12 anys aquesta satisfacció desapareix, ja que descobreixen que participar a les tasques domèstiques no és tan divertit. Llavors, però, “no hem de permetre que ho deixin de fer sinó que els hem de donar la benvinguda al món dels adults, perquè a nosaltres també hi ha coses que s’han de fer i que tampoc ens diverteixen”.

Caps de setmana

L’experiència de Daniel Hernández i Raquel Sala -la seva companya en el projecte d’Educadors Familiars- els diu que no hi ha receptes màgiques que funcionin per a tothom. Ells creuen que al matí el més important és poder sortir de casa amb un somriure, sense crits, i poder arribar a l’hora a l’escola. I això passa perquè sigui l’adult el que faci l’esforç més gran tant pel que fa a la regulació emocional com en la gestió del temps i de les feines.

“Hem de tenir en compte que cadascú té el seu ritme. Hem de deixar més temps als nens que ho necessiten, però de mica en mica els hem de fer veure que han d’anar agafant un altre ritme -explica l’educadora social Raquel Sala-. Jo recomanaria a les famílies que facin servir el cap de setmana com un banc de proves”.

Per exemple, durant la setmana els pares poden decidir quina roba s’han de posar els fills i el cap de setmana donar-los més marge de decisió. “El missatge que cal donar-los és que com que nosaltres els cuidem, nosaltres sabem què és el millor per a ells. Que no tinguin la sensació que fan el que volen perquè ho trien tot. Una cosa és donar-los autonomia i l’altra cedir-los el poder de decisió”.

Tampoc no es tracta de repetir les indicacions cinquanta vegades, fet que “dóna molta sensació de desgast, i a més no funciona”. La qüestió és marcar-se objectius assequibles i sobretot ser pràctics. “En principi no som partidaris que mirin dibuixos al matí, però si tens un fill molt mogut i no hi ha manera que mengi els cereals tranquil, si mira un capítol a la tauleta i així ho aconseguim tampoc no passarà res”.

A la falta de temps per dedicar als fills, Daniel Hernández i Raquel Sala hi afegeixen un altre element: l’abandonament del conductisme com a model educatiu, basat en l’estímul-reacció. És a dir, si tenim una mala conducta i ens passem de la ratlla, ens castiguen. “Aquest tipus d’educació es caracteritza per ser molt eficaç i molt ràpida. Ara ens hem anat a l’altre extrem, però sense tenir el temps per dedicar-nos-hi ni el patró de model”.

Font: Ara Criatures.

Hàbits d'organització

Els lobuls frontals del cervell responsables de les funcions executives, permeten de manera progressiva l'adquisició d'hàbits de planificació i organització. A alguns alumnes els pot costar organitzar-se amb els deures de l'escola o seguir un horari, això és fonamental solucionar-ho i/o intervenir durant la infància per poder evitar el fracàs escolar, baixa autoestima i problemes de relacions socials.

Font: Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

Whatsapp o el perill que el control parental dificulti la feina pedagògica.

El Whatsapp i altres eines semblants o apps que ens donen les xarxes socials, com ara Telegram, poden esdevenir un retrocés més que un avenç pel món de la pedagogia. A l’ús que els alumnes puguin fer, per informar-se de respostes a preguntes d’exàmens per exemple, s’hi afegeix els comportaments derivats de la utilització que aquesta aplicació per part dels seus pares i mares.

Tal i com apunta l’educador i membre de l’Observatori Pedagògic de l’Escola Pia de Catalunya, Ramon Beringues, “amb tota la bona voluntat, pares i mares preocupats per tal que els seus fills i filles aprofitin el temps, estudiïn i avancin, acaben fent el que no toca. Estem parlant de la falsa ajuda que fem als nostres fills quan els hi fem d’agenda, o quan no ens refiem de si ha de fer deures i ho consultem al grup de Whatsapp”.

Aquest excés de tutela, segons Beringues, “fa que els privem de l’aprenentatge, que suposa haver-se d’organitzar i planificar, no els exposem a la frustració, a enfrontar-se als petits reptes i a les petites obligacions que mica en mica aniran creixent. Aprendre dels errors és bàsic en el camí de qualsevol persona. Els nens s’han d’organitzar el temps, l’agenda i tenir la tranquil·litat a l’hora de recollir a l’aula i pensar, què necessito?… I si m’he descuidat alguna cosa he de mirar de resoldre-ho i si no ho he pogut aconseguir demà el mestre ja em farà la seva reflexió i, si és el cas, l’advertiment corresponent.”

L’educador alerta que “quan les famílies fan la feina dels nens, hem intercanviat els papers. La tasca dels nens és la de créixer i anar aprenent. Els pares i educadors estem per fer-los costat i ajudar-los quan ho necessiten, sempre després que ells hagin fet l’esforç d’enfrontar-se a la feina.”

Des de l’Observatori s’aposta per “aprofitar totes les eines que la tecnologia ens posa al nostre abast. Ara bé, sense perdre mai de vista que la nostra tasca és la de l’educació dels nostres fills, dels nostres alumnes. Suposo que seria impensable que el mestre fes ell mateix tota la feina que han de fer els seus alumnes a fi que tinguessin les millors “notes” de l’escola. Els pares tampoc han de fer que els fills sembli que són els millors. Cal que es trobin amb les dificultats per tal de poder superar-les, avançar i seguir creixent.”

Font: Ara Criatures.

Pinzellades Núm. 44: Internet - Xarxes Socials - Telefonia Mòbil

 

 

  PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 44

 

INTERNET – XARXES SOCIALS – TELEFONIA MÒBIL

 

 Els continus avenços tecnològics, que ens enlluernen dia a dia, estan relacionats directament amb els canvis que la societat actual està vivint. Aquest canvis afecten a totes les vessants del coneixement, canvien les regles i les formes de comunicació entre persones, creant “noves societats” del coneixement. Aquestes novetats de la tecnologia avancen a un ritme difícil de seguir i ens adonem que obren unes possibilitats enormes en tots els àmbits de la vida de les persones; provoquen canvis molt marcats en la vida de les persones i de la societat (a vegades, fins i tot creen angoixes).

Aquesta incidència en la vida dels homes i de les dones es dóna en tots els àmbits; i també, evidentment en els àmbits culturals, formatius i educatius. Per tant els nostres fills i filles vénen a un món diferent del món on vam arribar els grans. Un món amb una capacitat de difusió tant espectacular que ens costa d’abarcar-lo. Hi ha qui diu que totes les xarxes juntes arriben a uns 1.500 milions d’usuaris (més que qualsevol país!).

I tot i que alguns intentin viure’n al marge, aquest món virtual ens acaba afectant a tots d’una forma directa o indirecta. Els mòbils han deixat de ser uns simples telèfons per passar a ser una eina de comunicació global, instantània i total, perquè per-meten connectar-se, comunicar-se, accedir a tota mena d’informacions, crear, gaudir, instruir-se, treballar,... jugar.

Ara bé, com a pares i mares, com a educadors, també ens planteja nous reptes, noves maneres d’educar, de formar. No podem oblidar, i ho hem de tenir molt present els PERILLS REALS pels nostres fills i filles, que circulen a través de les ones, de les fibres, dels cables. Sense ser alarmistes, cal ponderar acuradament l’ús que fem, l’ús que en poden fer els nens. 

Vegem-ne alguns:

- A les xarxes hi ha amenaces, mobbing, bulling o assetjaments.

- Les xarxes de comunicació poden conduir-nos a un aïllament social.

- A vegades, tanta informació, tanta xarxa, tants... porta a una apatia, un desinterès en els més petits, a una desinformació.

- Tot aquest món tecnològic ens porta (una cosa més!) a un consumisme frenètic, que en comptes d’omplir ens deixa del tot insatisfets.

- Les xarxes afavoreixen, o si voleu no impedeixen, l’anonimat, les suplantacions, les calúmnies,... i àdhuc les estafes.

- A vegades, podem tenir la sensació que compta més la vida virtual que la real, la del dia a dia, la de la proximitat.

- No podem ignorar que a través d’aquests canals oberts poden passar tota mena de coses, de continguts, com la pornografia, la pederàstia, l’assetjament, els missatges distorsionats (per exemple, sobre l’anorèxia), l’odi per alguns grups, religions, races, socials... enganys, estafes, mentides sobre fets o persones,... imatges o textos de difusió immediata (potser en un altre moment la persona interessada se’n penedeix), ...

- I no oblidem mai, que malgrat tots els missatges de la publicitat i malgrat totes les grans coses que afavoreixen, no deixa de ser un negoci per a unes empreses que any a any inflen els seus beneficis astronòmics a costa de l’economia de molts.

- I també que gràcies a les dades privades que publica la gent de forma gratuïta en les seves xarxes socials les empreses en treuen profit econòmic; nosaltres els fem la feina quan expliquem els nostres gustos i aficions, i ells ho poden vendre a les marques més potents perquè facin campanyes ben orientades de productes per segments de consumidors.

En qualsevol cas sempre hauríem d’apostar pels valors de vida, de felicitat, de creixement i evitar els perills, i per això oferim unes pautes, que no són úniques, ni són exhaustives, però que ens haurien d’ajudar la nostra reflexió.

PAUTES: 

1.  No publiquis res del què te’n puguis penedir un altre dia. I ensenya als teus fills a fer-ho. No cal donar més informació del compte.

2. Cal ser-hi a les xarxes socials i no prohibir-ho als fills, perquè ells si volen, ho faran d’amagat.

3. Formar-se adequadament i de forma més o menys continuada.

4. Donar exemple d’aquells valors, d’aquelles maneres de fer que més s’adiuen amb la nostra manera de pensar.

5. Controlar el número d’hores que els infants dediquen a les xarxes; potser seria bo tenir un ordinador o un mòbil públic per la família fins que els usuaris no siguin responsables.

6. Estar al cas dels nostres fills i filles en aquest àmbit; descobrir si els nostres nens si canvien d’hàbits, d’actituds, i/o de notes.

7. No faltar el respecte, en cap cas, ni deixar-se portar per les xafarderies, que no aporten res de valor. I ensenyar els infants a mantenir el respecte per tot i per tothom. 

8. No amagar els meus defectes a la xarxa. Enmig d’un món cada vegada més mogut per l’aparença cal ser més autèntics. I vetllar per valors com ara l’autoestima, la sinceritat, l’autenticitat... (Per exemple: no vulguis fer una paella per publicar-la al Facebook, sinó perquè et ve de gust, perquè esteu en família).

9. Fer coses junts, amb el mòbil, amb l’ordinador,... Eduquem amb les noves tecnologies.

10. Ensenyar a “apagar”. Hi ha moltes coses fantàstiques a fer junts: excursions, joc de taula, àpats de família o d’amics, pel·lícules, esports, llibres,...

11. Fer servir el mòbil o altre estris tecnològics per totes aquelles coses que consideren positives i útils.

12. Controlar-ho tot, segons l’edat, tot educant. Pensem a quina edat ha de tenir mòbil, ordinador, tauleta,... segons les necessitats, la formació, la maduresa,...

I per acabar, podríem fer servir aquell exemple que potser ja coneixeu. Oi que tots els pares i mares voleu la millor alimentació pels seus fills? La més sana? La que aporta més salut? La que eviti malalties? La que ajudi a créixer? I per l’esperit... val qualsevol cosa? Poden consumir sense control? En qualsevol moment? Això que es pot aplicar als llibres, el cinema, la tele, els jocs, internet,... ens hauria de fer reflexionar, perquè si nosaltres no ho vetllem, altres sí que ho faran a través de les xarxes i potser no de la manera que nosaltres no voldríem. 

Jesús Bosom, educador escolapi

Jaume Orriols, Enginyer Informàtic de Sistemes, Community Manager i Social Media

Pinzellades Núm 43: Ser uns bons pares.

PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 43

SER UNS BONS PARES

Pot ser que els teus pares o els teus avis t’hagin explicat la història sobre les dificultats que van tenir quan es van casar; no tenien ni diners ni ajudes de cap mena. A mi m’ha tocat i els sento parlar d’aquest passat amb un cert orgull, per tirar endavant sols, amb el seu valor i amb l’ajuda de tots dos. Són matri-monis sòlids, fonamentats en l’amor de l’un per l’altre, en la convicció que tota empresa implica esforç, i no hi ha cap em-presa més gran ni més difícil que un bon matrimoni. No volen oblidar el seu passat, sinó més aviat recordar-lo, perquè senten que va ser la base que va posar els fonaments de tot el que han aconseguit, tant pel que fa a les coses materials com a les espirituals. No vull pas dir que va ser la seva millor etapa, però sí que va ser necessària. Van començar sols, amb el què van poder, sense miratges ni subsidis i, tot i que els va causar in-comoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, per-què sabien que estaven junts. A més van trobar un sentit al seu patiment, paraula gairebé inadmisible avui en dia. I nosaltres, els pares, en tenim la culpa.

No volem que els nostres fills passin incomoditats. Des que són petits els deixem a la porta de l’escola, perquè no caminin. Els simplifiquem totes les coses perquè no hagin de lluitar i els transmeten un missatge implícit: patir i lluitar no té cap sentit.

Davant de les incomoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, perquè sabien que estaven junts

Després, quan aquest nens es casen, els pares els volen resoldre tots els detalls. Si no poden fer un viatge de casament a una platja estrangera –no importa– els  seus pares pagaran el viatge; si no poden viure més en un petit apartament –no importa– els  pares els pagaran una casa o un pis més gran. I així en tot...  Ara bé, volent fer-los el camí més fàcil, en realitat aconsegueixen que sigui cada vagada més difícil, perquè arribarà el moment que el papa o la mama ja no seran allà, o, si hi són, no podran resoldre altres problemes més seriosos. Són aquells nens que juguen a casar-se, els qui a la primera dificultat en el seu matrimoni, decideixen engegar-ho tot a rodar, perquè lluitar per tirar endavant costa molt esforç, i ells no estan acostumats a lluitar. Scott Peck en el seu llibre «El camino menos viajado», comenta que la vida és difícil; un cop ho sabem, aleshores deixa de ser-ho.

La vida és un seguit de problemes: només quan s’accepten i es resolen és quan els individus creixen.

 Per això és tant important que els nostres fills aprenguin a resoldre els seus propis problemes.

Si tinguéssim consciència del mal que fem als nostres fills quan els llegim el pensament i satisfem tots els seus capricis, segurament no ho faríem. Però, a vegades, pensem que és el nostre deure. Aquests nens i joves mal acostumats... són pèssims a l’hora de sacrificar-se. I no em refereixo només als grans sacrificis, sinó a una cosa tan senzilla com cedir en la convivència diària. En un matrimoni sempre hi ha prioritats a l’hora de comprar quelcom. De qui serà la prioritat? D’ell? D’ella? Si ningú acostuma a prescindir del que els agrada, com ho faran? Aleshores, què? Arriba el divorci, és clar... per incompatibilitat de caràcters, i ja està. Problema resolt. Potser aprendran a estirar, afluixar i lluitar, abans d’arribar a un acord. Però si l’egoisme ha fet moltes arrels, no hi ha manera. Tot ve de l’egoisme, d’estar acostumat a ser el centre d’atenció, de què tota la vida giri al nostre voltant; i això, ma-lauradament, s’ensenya a casa, on es preparen els matrimonis del futur. Així que, la propera vegada que el teu fill tingui algun problema, ajuda’l si vols, però no li solucionis. No el subestimis. T’asseguro que se’n sortirà.

El bon pare diu sí quan és sí

i no quan es no.

Pares bons n’hi ha molts; bons pares, pocs. No és difícil ser un pare bo, en canvi, no hi ha res més difícil que ser un bon pare. Un cor tou... és suficient per ser un pare bo, però la voluntat més ferma i el cap més clar no són suficients per ser un bon pare.  El bon pare diu sí quan és sí i no quan es no. El pare bo només sap dir... sí. Val la pena pensar-ho uns moments.

Internet, 12 d’octubre del 2014

Xerrada amb cafè: "Rebequeries i Pataletes"

                                           

“LA REBEQUERIA ÉS UN ESPECTACLE QUE NECESSITA ESPECTADORS”...

Sovint ens preocupem per comportaments dels nostres fills en diferents situacions. La majoria de vegades, però, es tracta de comportaments normals per l’edat, tot i que no tots els infants presenten les mateixes conductes ni ens funcionen les mateixes estratègies.

La “crisi dels 3 anys”.

Les rebequeries són pròpies dels 2-3 anys. Entre els 2 i 3 anys els nens entren en l’etapa evolutiva de la “negació”: dir NO a tot. Normalment l’etapa de la negació acaba sobre els 4 anys. En aquesta edat estan intentant establir la seva individualitat, volen fer les coses com ells volen i no com se’ls hi demanen: és un signe d’independència. És aquí on comencen a aparèixer les primeres conductes agressives: les REBEQUERIES O “RABIETES”. Són normals. Solen anar dirigides als pares, sorgeixen quan es senten frustrats en no veure satisfets els seus desitjos. I comença una reacció sovint exagerada i escandalosa: plors, crits, cops de peu, tirar-se per terra, mossegades...UNA REBEQUERIA. I, moltes vegades, en llocs públics que encara ens compliquen mes les coses.

LA REBEQUERIA és un sentiment de ràbia que no saben expressar verbalment. És una manera de comunicar la seva frustració, cansament, desil·lusió o malestar quan el llenguatge encara no està prou desenvolupat. Quan li sigui  més fàcil expressar verbalment allò que sent, les rebequeries aniran desapareixen.

 Els és molt fàcil iniciar una situació que desprès no saben ni aturar ni controlar.

Fàcilment descobreixen l’efecte que te la seva rebequeria en l’entorn familiar

COM ACTUAR:

NO ens hi hem d’afrontar obertament ni adoptar actituds rígides que ho poden empitjorar.

NO utilitzar la por, amb amenaces de pèrdua d’afecte ni aparició de personatges malèfics. Donada l’etapa “màgica” en que viuen, s’ho creuen tot...

IGNORAR la rebequeria. L’extinció es produeix quan deixem de reforçar o recompensar una conducta: si a un comportament no li segueixen conseqüències de cap tipus arribarà un moment que anirà desapareixen.

SI a mantenir la calma i, el més important, no cedir en el motiu que l’ha generat i mantenir-se ferm. Els nens petits necessiten molta fermesa i claredat sobre els límits que se li marquen al seu comportament. Només aconseguirà autocontrolar-se quan primer els controlem des de fora. Unes pautes de conducta fermes i clares els ajudaran a sentir-se segurs. A mesura que va creixent i va autocontrolant-se millor podem anar-li donant llibertat.

SI a distreure’ls. Una cançó, una joguina..., un canvi d’escena els distreu fàcilment.

SI a establir rutines, hàbits i horaris regulars...està demostrat que les rebequeries són més freqüents quan els nens estan cansats, tenen gana, son, etc...

Com més cas els hi fem més durarà la rebequeria, perquè prestar atenció és un reforçant o gratificació i “repetiran”.

Quan més arrelada estigui la conducta més lenta serà l’extinció.

“Temps fora”: 1 minut per any de l’edat.

Reforç positiu: premiar de forma immediata la conducta adequada.

Prestar especial atenció quan no faci rebequeries.

Quan els nens se n’adonen que aconsegueixen el que volen amb una rebequeria tenim un “problema”.

Moltes de les rebequeries i el mal comportament que poden aparèixer més tard a l’adolescència poden tenir el seu origen a la primera infància.

BIBLIOGRAFIA.

“Berrinches, enfadós y pataletas”. Soluciones comprobadas para ayudar a tu hijo a    enfrentarse a emociones fuertes. Dr. John Pearce. Guia para padres, 15. Ed. Paidos.

 “ Estimar sense malcriar” i “ Amb amor no ni ha prou”. Nancy Samalin.

 “ Enseñe a su hijo a comportase”. C.E. Schaefer i T. Foy Digeronimo.

 “Cómo hablar para que sus hijos escuchen y cómo escuchar para que sus hijos hablen”  Adele     Faber i Elaine Mazlish.