dimarts, 23 de febrer del 2016

Vull el papa i la mama! Primeres nits fora de casa


“Quan vaig a dormir a casa d’algun amic o amiga, al principi, mentre juguem i sopem, no trobo a faltar el papa i la mama, però quan és l’hora d’anar a dormir i m’estiro al llit...” La Queralt té 7 anys i cada vegada que intenta passar la nit fora de casa sense els pares ho passa malament. Tot va bé fins que arriba el moment de tancar els ulls. Normalment li costa una mica agafar el son, no s’adorm amb tanta facilitat com altres nanos, que cauen rendits. Encara que hagi seguit les mateixes rutines que a casa, que li hagin explicat contes o que li facin companyia, la Queralt s’acaba enyorant. No fa cap drama, la majoria de vegades ni tan sols plora. Només demana una cosa: “Truqueu a casa perquè em vinguin a buscar, sisplau”. Llavors ella se sent alleujada i compresa, encara que és conscient que genera una decepció a l’amic que l’ha convidada i li sap greu.
El que li passa a la Queralt és força freqüent, però amb una mica de temps i paciència la gran majoria de nanos ho acaben superant. En Martí també té 7 anys i fins fa uns mesos ho vivia de manera similar: “Sempre que intentàvem que es quedés a dormir a casa d’algun amic l’havíem d’acabar anant a buscar perquè s’enyorava”, explica la seva mare, l’Eva. Abans de recollir-lo, miraven de convence’l per telèfon, però la cosa no funcionava. “Al principi nosaltres hi trèiem importància, però sí que va arribar un moment que li vam dir que la següent vegada que ho intentés n’havia d’estar completament segur”, afegeix. Això va passar l’estiu passat. En Martí va tenir ganes de quedar-se a dormir a casa d’un dels seus millors amics i després d’assegurar als seus pares que s’ho havia rumiat bé, hi van accedir. Aquella nit ja no hi va haver cap trucada perquè anessin a recollir-lo. Després d’aquella vegada, no és que ho faci gaire sovint, però sí de tant en tant. “Només quan ho decideix i mai més d’una nit”, assegura l’Eva.
Qüestió d’edat
L’Ubaal té 5 anys i els seus pares també l’han hagut d’anar a buscar a casa de diversos amics, i la Liv en té 8 i no té ni les ganes ni la necessitat d’intentar-ho. “No hi ha una edat a partir de la qual es cregui que és convenient dormir fora de casa sense els pares”, assegura Xavier Gimeno, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que durant més d’una dècada va ser mestre d’educació infantil i abans havia estat vinculat amb el món del lleure. El fet d’enyorar-se no té res a veure amb l’edat sinó amb la seguretat, en “com s’ha construït el vincle amb els pares i les persones de referència”, afegeix. I en això, segons Gimeno, que també és psicòleg i doctor en pedagogia, la mare hi té una responsabilitat molt gran “perquè hi ha cordons umbilicals mentals, emocionals i psicoafectius que són difícils de tallar”. Es tracta d’acompanyar els infants a volar, d’anar-los donant seguretat, “de fer quotidià allò que pot ser extraordinari”. I això, diu Gimeno, “ho hem de fer els adults”.
La Queralt no se sent avergonyida ni dóna gaire importància al fet d’haver de tornar a casa quan intenta quedar-se a dormir a casa d’algun amic o amiga, perquè té la convicció que tard o d’hora ho aconseguirà. El que sí que li preocupa és que d’aquí uns mesos anirà de colònies amb l’escola i des de principis de curs que està nerviosa. No se n’amaga, dels neguits, i a casa en parlen sovint amb els pares, que miren d’animar-la explicant-li com va ser de positiva la seva experiència quan ells hi anaven amb l’escola de petits.
Anar de colònies
La Montse Íñiguez és mestra i té dos fills: l’Adrià i l’Eloi. Com a mare, li sembla important respectar els temps que necessitin els infants per poder passar una nit fora de casa. I la seva experiència com a mestra li diu que als 7 anys -l’edat que té ara la Queralt-, la majoria de nanos ja poden suportar marxar tres dies de colònies, tot i que considera que és bo que els pares en parlin amb els tutors perquè des de l’escola també se’ls pot ajudar. “No hi ha res que serveixi per a tots els nens -confessa la mestra- però sí que, en la mesura que sigui possible, es pot mirar de donar a l’infant el que li sembli que el podria ajudar a estar tranquil”. Com, per exemple, dormir al costat de la mestra o amb algun amic determinat, algú que li faci companyia fins que s’adormi, o tenir amb ell algun objecte de casa. Segons la Montse, “depèn de les vivències de cadascú, els nanos necessiten més o menys acompanyament”.
La Queralt té clar que s’emportarà un peluix que fa servir per dormir; de fet, ja han quedat amb la seva mestra que, un dia, tots els nens i nenes de la classe que ho vulguin podran portar el seu peluix a l’escola per presentar-lo als companys. D’aquesta manera, van treballant els neguits i les pors.
Per a Íñiguez, els pares també poden fer feina des de casa, transmetent als nanos tranquil·litat i confiança: “Dir-li que estem segurs que estarà bé, que no estarà sol i sobretot creure que se’n pot sortir”. No es tracta d’obligar-los, esclar, sinó d’animar-los i fer-los veure tot el que guanyen si fan el pas. Sobretot, però, validant les seves emocions i no negant les seves pors i preocupacions. L’Eva, la mare del Martí, li fa veure al seu fill les coses positives que pot tenir l’experiència, però ell no en vol ni sentir a parlar, d’anar de colònies, perquè no vol separar-se dels seus pares.
La Liv va anar de colònies per primera vegada el curs passat. Es va passar mesos plorant pel neguit que li suposava, però finalment no es va enyorar tant com es pensava. “Vam tenir sort que a l’escola de la Liv tenen el gran encert de portar els nanos d’excursió uns mesos abans a la casa de colònies perquè la coneguin”, explica la Marta, la mare. D’aquesta manera els nens i nenes perden la por del que és desconegut, veuen on dormiran i es poden anar fent a la idea de com serà l’experiència de passar la nit fora de casa. La Liv, a més, es va emportar el coixí de dormir de casa i això li va donar seguretat.
Com se sol dir, cada infant és un món i no és el mateix anar a dormir a casa dels avis que a casa d’un amic, o que anar de colònies. “Cada situació d’aquestes té un escenari molt diferent per a l’infant”, aclareix Gimeno. Perquè si els avis, per exemple, han sigut persones de referència per al nen des que era un nadó, “no hauria de ser cap discontinuïtat el fet d’anar a dormir a casa seva”. És a dir, si un nen va sovint a casa els avis, quedar-s’hi a dormir no hauria de ser cap problema, però si no hi va mai i el primer que farà serà quedar-s’hi a dormir, és fàcil que s’enyori. Gimeno recomana que els pares vagin construint “uns escenaris flexibles en què els nens i les nenes puguin anar fent tastets socials, com ara dormir a casa els avis o els tiets, a casa d’amics, anar de colònies...” I conclou: “Es tracta d’anar enriquint les experiències vitals dels nostres fills”

Font: Ara Criatures 20/02/2016

dimarts, 2 de febrer del 2016

Carnestoltes, com inculcar valors positius.

El Carnestoltes és una festa coneguda mundialment per les disfresses, un mitjà d'expressió que molts nens valoren i gaudeixen. Descobreix com fer-ho sense deixar d'inculcar valors positius ni d'ensenyar tradicions.
La majoria de centres educatius inclouen sempre alguna activitat relacionada amb la festa del Carnestoltes , i això té diverses raons de ser. La tradició, la festa, el treballar amb la imaginació dels més petits... Pot ser l’educació en valors un element més d’aquest còctel? La resposta és sí.
L’educació infantil és un àmbit excel·lent per treballar els valors durant la festa del carnestoltes. Els docents i els responsables de les aules compten amb diversos mitjans per fer-ho: triar una unitat temàtica, centrar-se en un esdeveniment, plantejar-ho com una alteració del funcionament rutinari del centre... Després d’aquesta primera elecció arriba el moment que els educadors anomenen el "joc simbòlic ". És aquí on entren en joc el vestuari i el maquillatge, que els nens prendran sempre com elements lúdics.
Més enllà d’això, l’oportunitat d’elaborar una disfressa suposa per als nens un millor coneixement d’un mateix i de l’autonomia personal, identificant els propis sentiments, però adequant-los al mateix temps a les necessitats dels companys. Així, també suposa una oportunitat per al coneixement de l’entorn, del llenguatge de la comunicació i de la representació. També és un bon moment per donar a conèixer algunes tradicions.
En moltes escoles de Catalunya, per exemple, a part de la tradicional desfilada del divendres de carnaval, es celebra, just un dia abans, el "dijous gras", amb un berenar típic en la qual es mengen ous, embotit i altres derivats del porc. El final de la festa sol tenir lloc el dia de dimecres de cendra, el primer dia de la Quaresma, amb el ritual de l’enterrament de la sardina.
Finalment, sempre és recomanable que, en triar la disfressa, es representin personatges que encarnin aquests valors que volem transmetre , com el civisme, la pau, la convivència i la interacció positiva amb els altres. Per totes aquestes raons, el carnaval pot ser una excel·lent activitat en família. Podeu, per exemple, acompanyar als vostres fills si es disfressen d’alguns dels seus personatges favorits del món de l’animació. Tanmateix, és més recomanable que els nens deixin volar la imaginació i tractin de trobar una disfressa més creativa, si pot ser, fabricada per ells mateixos. Trobaràs algunes idees per a això a aquest enllaç.
Referències bibliogràfiques:
Carnestoltes, el rei dels poca-soltes. Sortir amb nens. La Vanguardia. 
Font: Faros Sant Joan de Déu. 13/02/2015
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...