ALIMENTACIÓ I SALUT

Demà dimecres es realitza un xerrada sobre alimentació a càrrec de Marta Cardona.

L'alimentació és important pel correcte desenvolupament dels nostres infants. Per aquest motiu, us presentem l'article d'en David Bueno que parla sobre l'alimentació.


LA IMPORTÀNCIA D'UNA DIETA EQUILIBRADA PER A LA SALUT MENTAL:

«Au, vinga, fill meu, menja la verdura i el peix!»

Quantes vegades hem sentit, hem dit o ens han dit alguna cosa semblant a aquesta? Sabem que l’alimentació és crucial per mantenir un bon estat de salut. Però no només de salut física, sinó també, com estan demostrant una sèrie d’interessantíssims treballs recents, per mantenir una bona salut cerebral i mental. Ras i curt: l’alimentació influeix directament en la construcció i en la reconstrucció del cervell, en la plasticitat neural, la qual influencia directament la nostra vida mental. Això inclou tant l’alimentació materna, que repercuteix en els nutrients que arriben a l’embrió i el fetus durant el seu desenvolupament, com també la dels primers anys de vida, durant la infantesa i l’adolescència i, fins i tot, quan ja som adults.

Tanmateix, que ningú s’angoixi per aquest tema. Pel que fa a l’alimentació, i llevat de casos molt puntuals en què cal eliminar algun aliment de la dieta o enriquir-la en algun nutrient essencial per prescripció mèdica (repeteixo, «prescripció mèdica»; cal anar molt alerta amb les dietes miraculoses perquè els miracles no existeixen), la millor garantia per a bon desenvolupament cerebral és mantenir una alimentació equilibrada, sense excessos i sense mancances. De fet, dit això, podria acabar el post aquí, perquè aquest és el resum de tot plegat. Però penso que val la pena explicar-ho una mica més. Penso que no n’hi ha prou amb saber les coses; per eixamplar el pensament cal saber-ne el per què.

Els dèficits alimentaris incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però sobretot, no ens hem d’obsessionar

Segons un treball publicat el 2015, que recull i resumeix els resultats d’una trentena llarga d’estudis anteriors –és el que en terminologia científica s’anomana una meta-anàlisi–, per aconseguir un funcionament òptim del cervell es necessita una ingesta adequada de nutrients clau com els àcids grassos poliinsaturats omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro, entre d’altres. Sense oblidar, per descomptat, les proteïnes i els glícids (els sucres per entendre’ns, però els d’absorció lenta, no els dolços i sucres refinats).

Val a dir, però, que no és en absolut necessari obsessionar-se amb l’alimentació. Una dieta equilibrada, no només constituïda per verdures i peix, com potser podria suggerir la primera frase d’aquest post, sinó que també inclogui cereals, fruita fresca i fruits secs, racions moderades de carn, productes lactis, llegums, molt pocs dolços, etcètera, com ho és la mediterrània entre d’altres, ja proporciona per si mateixa tots els nutrients essencials que necessiten els infants i els joves per desenvolupar-se correctament. I, torno a repetir, sense obsessionar-nos, perquè especialment en els adolescents, l’obsessió per l’alimentació pot conduir a l’anorèxia i a la bulímia (i fins a cert punt també a la vigorèxia), uns trastorns alimentaris que malauradament afecten entre un 1% i un 5% dels joves entre 15 i 19 anys als països desenvolupats. En el proper post en parlaré explícitament.

Continuem parlant de l’efecte de la dieta sobre el cervell. S’ha vist que una dieta deficitària repercuteix directament en la salut mental dels infants i dels adolescents, atès que afecta negativament la plasticitat neural (recordem que l’aprenentatge i de fet qualsevol altre aspecte de la nostra vida mental rau directament o indirectament en la capacitat de les neurones de fer i refer noves connexions). Per exemple, s’ha relacionat la manca d’omega-3, vitamines dels grups B i D i minerals com zinc, magnesi i ferro amb un increment de l’ansietat, i també amb una major predisposició a patir depressió. Així, s’ha vist que els àcids grassos omega-3 contribueixen a modular l’efecte d’alguns neurotransmissors, com ladopamina, la noradrenalina i la serotonina, implicats en diversos aspectes de la nostra vida mental com la motivació, l’optimisme, el benestar i l’aprenentatge, entre altres. Aquests àcids grassos també augmenten la capacitat de fer noves neurones i noves connexions neurals mitjançant un factor neural anomenat BDNF (de l’anglès, factor neurotròfic derivat del cervell, o brain-derived neurotrofic factor)

Per esmentar un altre exemple, s’ha vist que el zinc també contribueix a la neurogènesi, és a dir, a la formació de noves neurones, especialment en l’hipocamp, la zona gestora de la memòria, i que el seu dèficit pot afavorir estats de depressió, especialment en situacions d’estrès. També les vitamines dels grups B i D, quan escassegen en la dieta dels més joves, incrementen el risc de patir determinades malalties cerebrals quan s’arriba a l’edat adulta, incloses algunes de pronòstic greu com l’esquizofrènia i la depressió major, a causa d’una mala connectivitat entre determinades àrees del cervell.

Els excessos alimentaris també incideixen en el desenvolupament i la plasticitat neural –però hem de continuar sense obsessionar-nos

No només la falta d’algun nutrient essencial afecta el desenvolupament del cervell. També ho fa el consum excessiu de greixos, un aspecte que adquireix una especial rellevància en entorns on l’obesitat infantil va en augment. En aquest cas, diversos treballs publicats entre els anys 2002 i 2015 han demostrat que un excés de greix d’origen animal en la dieta disminueix la plasticitat neural. Aquest greix interfereix amb l’anomenat receptor de glutamat, un receptor neuronal al qual s’uneix un neurotransmissor anomenat, precisament, glutamat. El glutamat és el neurotransmissor excitador més abundant del cervell, i els seus receptors es troben concentrats en les zones de les neurones on s’estableixen les connexions neuronals, les sinapsis. A més, té un paper crucial en la plasticitat neural, que com ja he dit dit en diverses ocasions en aquest i en altres posts és la base de l’aprenentatge i la memòria.

El consum excessiu de greixos d’origen animal fa que aquests receptors perdin sensibilitat, per la qual cosa davant d’un mateix estímul la seva resposta és inferior. En conseqüència, la plasticitat sinàptica de les neurones disminueix. Aquest efecte, a més, també es produeix quan una mare gestant consumeix massa greixos d’origen animal sobre la formació del cervell del seu fill, que d’aquesta manera no acaba de manifestar tot el seu potencial de desenvolupament.

La capacitat de mantenir una bona plasticitat neural, la qual de retruc influeix en tota la nostra vida mental d’infants, adolescents, joves i adults, s’inicia ja amb l’alimentació de la mare i prossegueix amb la dels fills. I s’ha de mantenir durant tota la vida. L’alimentació contribueix, junt amb molts altres aspectes, a tenir un cervell sa amb una ment sana, la qual cosa implica una responsabilitat envers els nostres fills ja des d’abans del naixement.

Font:  Ara Criatures 23/2/2016

Límits: eines per a la vida.

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els fills amb uns límits clars des de la primera infància equival a oferir-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat -que no l’autoritarisme- dels adults. Aquestes són algunes de les conclusions a què han arribat les expertes consultades després de més de dues dècades d’experiència atenent la petita infància.

La psicòloga infantil Laia Delriu dirigeix la llar d’infants Dintell de Barcelona, un centre amb 40 anys de vida especialitzat en la canalla de 0 a 3 anys. Delriu, a més, és mare de dues nenes, i afirma que “cal que els límits estiguin molt presents des del naixement per ajudar a formar la personalitat dels nens, i que sàpiguen de ben petits que les frustracions existeixen: els límits han de ser molt clars des de petits”. La psicòloga reflexiona que l’educació “té un paper clau en tot això”. “Avui dia es viu un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills”, explica Delriu, que alerta que cal anar amb compte “perquè tot el que no es treballa de ben petits després porta conseqüències, i en alguns casos greus, com els trastorns de la personalitat”.

“Els límits que no s’han treballat a la infància tornen a brollar després a l’adolescència amb força, i és aleshores quan ja no hi som a temps”, adverteix l’experta, que explica que en certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, d’infants “tirans que després es tornaran adolescents agressius”. “Aquests nens no han interioritzat els límits de manera clara, i els costa molt acceptar normes. A més, s’hi afegeix que són incapaços d’assumir frustracions. Es tornen molt egoistes i poc empàtics. En el fons, són nens que acostumen a ser molt dependents”, assenyala. “No s’ha de tenir por a dir no als fills. Hi ha pares que es pensen que els estimaran menys o que la negativa els passarà factura”. I és completament al contrari.

Rutina i paciència

La rutina i la paciència són ingredients bàsics a l’hora de preparar la maleta dels límits i les normes. La pedagoga i terapeuta familiar Cristina Garcia, autora de la guia El método de la paciencia con hijos, publicat per Edúkame, reconeix: “Vivim en una societat en què la pressa i l’exigència ens acompanyen en totes les situacions de la vida. Volem resultats immediats en la parella, la professió, la malaltia i també amb els fills. La paciència és una pràctica que s’ha d’anar cultivant, però ha de sortir de dins teu. Per guanyar-ne amb els nostres fills, el canvi ha de venir primer dels pares i no a la inversa”.

Reconeix que en la petita infància ens cal una dosi extra. “Especialment als 2-3 anys, els nens no fan malifetes per fer-te mal, senzillament estan explorant el món i forma part del procés evolutiu. No els etiquetis dient que són mandrosos, desobedients, lents, desafiants... El nen està creixent i prova els propis límits, i el que necessita dels pares són pautes clares amb seguretat, amor i constància. Hem d’acompanyar-los en la frustració”.

Garcia defensa els límits clars, però adverteix que els pares i els educadors s’han d’adaptar a les capacitats de l’edat de la criatura i no han de perseguir la perfecció. Ho exemplifica: “Si demanes a un infant de tres anys que reculli les joguines, no esperis que ho faci en cinc minuts i tot perfecte. L’has de motivar, fer-ho com un joc, implicar-t’hi i deixar-li un temps adaptat a les seves capacitats”. “Tenir expectatives superiors al que els nens necessiten o poden fer no només porta a perdre la paciència amb facilitat, sinó que genera molta frustració i emprenyament”, lamenta Garcia.

Delriu detalla que els infants, des de nadons, comencen a aprendre els diferents registres, què poden fer amb cada persona (amb els avis això, amb els pares allò, amb la mestra allò altre...). “Aprenen molt ràpid i tenen una capacitat camaleònica per adaptar-se. Per tant, poden aprendre ràpidament on hi ha un límit i que s’ha de respectar”. Proposa establir les normes i els límits en els tres primers anys de vida de la criatura. “L’adult ha d’estar convençut i creure fermament en aquell límit. Si hi ha dubte, allò trontollarà. Cal ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar... fins que aquella norma o límit queda interioritzada”. Però alerta: “L’excés de rigidesa també genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc és bo”. Cal trobar, doncs, un equilibri. “Cal posar pocs límits, però clars i concisos. Límits que difícilment seran reversibles, tot i que ha d’existir una certa elasticitat, però val la pena ser ferms en alguns objectius a treballar”, aconsella.

Autonomia de l’infant

La psicòloga considera important treballar l’autonomia des de petits. És bo que “adquireixin responsabilitats i entenguin que les coses tenen un esforç. També que entenguin la diferència entre un comportament adient, que hi ha de ser perquè sí, i un premi”.

Delriu i Garcia coincideixen que no s’ha de premiar els nens per accions que han de fer perquè els toca, perquè formen part de la rutina familiar o educativa. “No s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses. Hi ha certes normes que s’han de complir. Igual que hi ha certs límits que no es poden sobrepassar”, argumenten totes dues.

Per a Delriu és “molt important no donar-los el que volen i demanen de manera immediata”. “D’aquesta manera aprendran a tolerar les frustracions i a controlar els seus impulsos. Cal que l’infant aprengui a esperar, a ser pacient. Cal donar-los temps. Si veuen una joguina que els agrada, no s’ha de comprar de seguida, sinó esperar a una data assenyalada, que quedi clar que es tracta d’un fet extra”, conclou.

Font: AraCriatures.cat

Com actuar quan un nen/a roba.

Els pares solen preocupar-se quan s’adonen que el seu fill ha robat, es pregunten per les causes d’aquesta acció, pel comportament, per la magnitud del problema, i fins i tot si el seu fill pot convertir-se en un “delinqüent juvenil”. 

Els nens entenen què és robar?

És freqüent i normal que un nen petit agafi alguna cosa que no li pertany si li desperta interès o li crida l’atenció. Aquest acte no es pot considerar ben bé un robatori fins que el nen sigui prou madur com per entendre que agafar allò que no li pertany és una conducta inapropiada. L’edat per començar a entendre-ho és entre 3 i 5 anys. 

Una educació activa per part dels pares sobre la propietat i la consideració cap als altres ajudarà a fer-los entendre el concepte d’honradesa. Els pares actuen com a models dels fills: si aquests s’emporten material d’oficina de la feina a casa o presumeixen que el caixer del supermercat els ha tornat canvi de més, els fills entendran que és una pràctica legítima i serà molt difícil que entenguin el valor de l’honradesa. 

Robar en l'adolescència

Tot i que molts nens aprenen i saben que robar no és correcte, els nens més grans i adolescents a vegades roben, i ho fan per vàries raons:

• Tenir tantes coses com els germans, que aparentment són afavorits amb més regals o més afecte.
• Mostrar valentia davant dels amics i companys.
• Fer regals a amics o familiars per ser acceptat millor pels seus iguals.
• Tenir por a una dependència, ja que desitgen no haver de dependre de ningú, de manera que roben el que necessiten.

Una pregunta que s’han de fer els pares és si el fill ha robat per la necessitat de rebre una major atenció. Podria ser que l’objecte robat vingués a substituir la manca d’amor o afecte que pugui percebre el nen. Els pares s’han d’esforçar i donar-li més protagonisme i reconeixement al fill com un membre important de la família.

Com actuar davant un nen que ha robat

Si es prenen les mesures adequades, és força probable que el nen abandoni la pràctica de robar. Si els pares descobreixen que el seu fill ha robat, es recomana:

• Comunicar-li que robar no està bé.
• Si és adolescent, ajudar-lo a pagar o retornar l’objecte robat.
• Assegurar-se que el nen no es beneficia de l’objecte robat sota cap circumstància.
• Evitar esbroncades, pronosticar mal comportament futur o qualificar-lo de lladre o de mala persona.
• Fer-li entendre clarament que el seu comportament és totalment inacceptable.

Si el nen segueix robant i a més hi ha altres indicis de mal comportament, el fet de robar pot ser una senyal d’un problema més greu respecte el desenvolupament emocional del nen o de la família.

Al tractar un nen que roba de forma persistent, el psiquiatre avaluarà quines són les veritables raons per les quals té necessitat de robar, i desenvoluparà un programa de tractament. 

Alguns aspectes importants són ajudar-lo a aprendre a establir una relació de confiança (ja que els nens que roben de forma repetida tenen un problema de confiança cap als altres i per establir-hi bones relacions) i ajudar la família per a que doni suport al nen en una trajectòria més saludable de desenvolupament.

Referència bibliogràfica:

Los niños que roban. American Academy of Child and Adolescente Psychiatry

Publicat a: http://faros.hsjdbcn.org/

Hiperpaternalitat.

Faig entrevista amb la Mireia i el Jaume, pares de la Marta, de vuit anys. Venen a la consulta
perquè la Marta té por a dormir sola. Segons refereixen, i segons el que els ha fet venir aquí,
sempre li ha costat dormir. Han fet les mil i una per a aconseguir-ho, però res els ha acabat sortint
bé i sempre ha acabat dormint al llit dels pares. I això quan era petita..., era més fàcil, la duien del
llit de la nena al seu i ja està... Però els anys "pesen a tothom".
Quan comencem a parlar de dades evolutives, comencen a sortir altres aspectes importants: la
Marta és poc responsable, i una mica "dictadora" matisa el pare. Li costa una barbaritat fer les
coses... I inclús els deures de l'escola, sembla que siguin feina de tots tres. La mare gira la
mirada, i manifesta que ella parla amb les mares de l'escola, per saber quins deures tenen cada
dia i que no es descuida res... "Si fos per ella, mai tindria deures, perquè la majoria de dies no duu
res apuntat a l'agenda". Es dóna importància a altres coses, que sonen a moltes històries que
sento avui dia a la consulta i a l'escola: nens insegurs, nens poc responsables i poc autònoms,
nens que manen a casa per davant dels pares, nens que ploren molt quan se'ls hi diu un no o
quan no aconsegueixen el que volen, nens que quan passa alguna cosa a les seves vides, el seu
pare / mare es posa la disfressa de Superman / Superwoman per anar a lluitar i defensar a capa i
espasa a aquell que ha interromput la vida del seu fill.
Parlo amb els pares de la Marta sobre altres dades evolutives, i els demano de veure a la nena la
propera setmana.
Quan al cap de dues setmanes veig de nou als pares de la Marta per a fer la devolució, ells
esperen que els doni l'antídot per a que la Marta deixi de tenir por a les nits. Vaig una miqueta més
enllà i els hi parlo de la paraula "hiperpaternalitat". A vegades, som nosaltres mateixos, els pares,
els responsables d'aquestes pors, d'aquest "caràcter" dominant i "tirà" dels nostres fills, d'aquesta
frustració davant del "no"... I no ho fem de manera conscient, ho fem perquè volem el millor pels
nostres fills, però a vegades, per evitar-li's tots els mals, els posem en unes bombolles de vidre,
que quan es trenquen, tenen alguns efectes que no esperàvem...


Aquest matí just estava preparant el nou article per la revista, quan he vist al Facebook un article
del diari ara.cat, del tema del que precisament estava començant a escriure. Suposo que és un
tema actual, que va començar a donar-se fa un temps, i del que estem notant ara les
conseqüències... I creieu-me, poden arribar a ser molt negatives.

Es tracta de la hiperpaternalitat, i tant a les escoles com a la consulta, la veig accentuada en
aquells pares que tenen entre 35 i 40 anys, els de la meva generació, que van jugar moltes hores
al carrer, que anaven sols a l'escola i que no tenien totes les tardes plenes d'extraescolars, però
que ara pretenen sobreprotegir als seus fills, perquè "no els passi res dolent" i els apunten a tot,
per a "que siguin persones d'èxit el dia de demà", fent arribar a tenir jornades de deu hores.

La HIPERPATERNALITAT és un terme que ha sorgit per parlar d'aquells pares que converteixen
els seus fills en el centre absolut de la vida familiar. I amb això no vull dir que els fills no siguin
importants, ni molt menys, però no els hem de col.locar en un pedestal, i embolcallats de cotó, per
a que no els passi res i protegir-los de tot, fins i tot, del que no és perillós, perquè l'únic que
aconseguirem són infants insegurs, amb moltes pors, poca autonomia i amb una baixíssima
tolerància a la frustració.

D'HIPERPATERNALITAT n'hi ha de diferents tipus, però tots tenen algunes característiques en
comú: acostumen a tenir pocs fills, però molt accès a la nova informació per a invertir en
l'educació del seu fill i molt accès a tot el que els pot passar (noves patologies, sempre a l'aguait
dels successos negatius...) que fan que tant pares com fills estiguin en constant alarma.

Els tipus d'hiperpare que podem trobar són els següents:
- Els pares helicòpter: que sobrevolen les vides dels seus fills pendents de les seves necessitats i
dels seus desitjos, de tot. Inclús hi ha aplicacions per al mòbil, per a saber quan el seu fill ha
arribat a l'escola o ha tornat a casa.
- Els pares piconadora (apisonadora): que aplanen el camí perquè els seus fills no trobin cap
mena d'obstacle a la vida.
- Els pares guardaespatlles: que vigilen que ningú critiqui al seu fill, i que atacaran a tothom que
percebi que ho fa.
- Els pares agenda: que vetllen, normalment, mitjançant el whatsapp i el "grup de pares que han
creat", perquè el seu fill tingui tots els deures apuntats a l'agenda i no es deixi res per a fer de
l'escola, per evitar el mal tràngol de dur els deures sense fer.
- Els pares "sabelotodo" o "que tot ho saben" (sé que no és un terme gaire culte, però és el que
se m'ha acudit que millor els descrigui): aquells que discuteixen amb els professors quan
consideren que posen massa deures al seu fill, que hi ha massa temari per a l'examen de medi
o que alguna nota de l'agenda no és adequada.

Totes aquestes conductes, no fan més que infantilitzar als nens i adolescents i a crear persones
immadures, sense recursos per a resoldre les situacions amb les que es van trobant en el dia a
dia.

Els fills dels hiperpares, tenen tres característiques bàsiques:
- Tenen més pors: el viure aliè a tots els perills, el viure en una bombolleta, fa que els nens no
s'hagin hagut d'afrontar a cap dificultat, perquè ja ho han fet els pares per ells, i a més, els
pares els han defensat davant de qualsevol situació. Tenen por a moltes coses: a dir el que
pensen, a perdre, a anar sols a comprar el pa a la botiga de la cantonada... I això els crea molta
ansietat.
- Baixa tolerància a la frustració: els nens tenen molt baixa la tolerància a la frustració, perquè els
seus pares, han pretès estalviar als seus fills la sensació desagradable de "no aconseguir el
que vols". Els nens han d'aprendre que no tot surt com un vol, però que això no és una
desgràcia, si tens les estratègies per afrontar-ho i gestionar-ho.
- Poca autonomia: els nens als que se'ls hi ha donat sempre tot són nens amb molt poca
autonomia, amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos, perquè no se'ls ha donat
l'oportunitat de fer-ho, i no en tenen ni idea... Això els dóna inseguretat i falta de confiança en
ells mateixos perquè necessiten el suport dels pares per fer-ho tot, el qual també afecta a la
seva autoestima i la seva capacitat d'autorealització.

Els pares haurien de viure més relaxats, deixar de tenir-ho tot planificat i buscar temps només per
estar amb la família. I gaudir d'això.

Què podem fer al respecte?? No sobreprotegir-los, no evitar-li's totes les situacions que nosaltres
preveiem que poden arribar a ser negatives. No cal que agafem les seves motxilles al sortir de
l'escola, ni diguem frases com "quins deures tenim avui?". Els nens han d'aprendre quines són les
seves responsabilitats, perquè sinó, l'únic que sabran, és que no cal ser responsable de res,
perquè ja hi ha la mare o el pare que ho fan tot per ells. Cal que com a pares, els posem límits i
aprenguem a dir que no (i això no vol dir estimar-los menys). Els pares els han de guiar, però no
sobreprotegir. Cal anar posant-li reptes i petits objectius, però no cal que els donem la resposta a
tot, perquè sinó, el que aprendran serà, per una banda, que ja hi ha algú que els solucioni la
situació, i per una altra, que ells no saben com fer-ho.


Una pregunta per a reflexionar... Quines de les coses que tu feies de petit, deixes ara que faci el
teu fill?

Vanessa Olmos, psicòloga.