Llibre recomanat: ESCOLA DE PARES

No hi ha escoles o universitats que ensenyin a ser pares i mares. Quan tenim un fill ens endinsem en un univers d’interrogants i perplexitats: és necessària la disciplina? On és el límit entre la disciplina i l’autoritarisme? Exigim massa als nostres fills o tendim a ser excessivament condescendents amb ells? Maria Jesús Comellas, una pedagoga amb molts anys d’experiència i molt coneguda entre els oients com a responsable de la secció Escola de pares del programa El matí de Catalunya Ràdio, respon de manera clara i directa a aquests i a molts més interrogants, oferint solucions a les preocupacions dels pares de nens i adolescents. 

Llibre recomanat: MIEDOS Y TEMORES EN LA INFANCIA

Els nens experimenten diferents pors en el transcurs del seu desenvolupament. Els sorolls forts, les persones extranyes, sentir-se sols, animals com les aranyes, éssers fantàstics com les bruixes, o els dentistes representen una mostra de les pors més comunes a la infància. Aquest llibre descriu els mecanismes psicològics que expliquen perquè apareixen i es mantenen les pors. Proposa exercicis pràctics per tractar-les.

SENTIR-SE BÉ

En Xavier Guix va fer un conjunt de reflexions de com construïm els estats il·lusoris de la ment i el poder de les creences, així com la insatisfacció i el buit que produeixen les expectatives exagerades sobre la vida, sobre els altres i sobre nosaltres mateixos.

En Xavier explica que la única manera d'acabar amb aquestes falses il·lusions i els autoenganys continuats consisteix en conèixer-se a un mateix. A continuació us exposem els cinc punts més importants per tal d'arribar a poder tenir un bon autoconeixement i així poder arribar a canviar:

1. Tot canvia i tot acaba: el futur el construeix el passat. Per tant és necessari resoldre i tancar el passat per tal que el futur sigui diferent.
2. Les coses no s'esdevenen com havíem pensat: el sentit i el significat de les coses que passen els hem d'atribuir nosaltres.
3. La vida no sempre és justa: Allò que està bé o malament depèn de la pròpia visió i no de la dels altres.
4. El dolor forma part de la vida: estar trist no és una emoció negativa. Aprendre dels obstacles t'enforteix com a persona.
5. La gent no sempre és amorosa i lleial.

TINC POR !

Avui a la xerrada amb cafè tractarem el tema de la por, a continuació adjuntem les pautes que tractarem.

Tots els nens i nenes tenen pors que depenen de la seva edat i del context sociocultural en el qual se’ls educa. Són pors lleus que es presenten sense una raó aparent i que acostumen a desaparèixer.

La por és una emoció que s’ha de tractar amb delicadesa, però amb constància per evitar que es converteixi en un problema. És una emoció apresa per tant, els pares amb tendència a ser porucs és més fàcil que ho contagiïn als seus fills, també hem d’evitar instruccions verbals negatives “si no et portes bé, vindrà l’home del sac”. Es pot experimentar por per un ensurt real de perill com pot ser espantar-se per un lladruc de gos al passar caminant.

Pors evolutives:

2 anys	Sorolls forts, animals, a la separació dels pares.
3 anys	Mascares, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
4 anys	Sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
5 anys	Lesions, sorolls, a la foscor, a la separació dels pares, animals.
6 anys	Foscor, éssers sobrenaturals, sorolls forts i a la separació dels pares.

Què fer davant la port dels nostres fills/es?

La por a la separació relacionada per exemple amb l’adaptació a l’escola, no se supera fins que l’infant és capaç de comprendre que la separació és momentània. Els podem ajudar donat informació sobre què passarà i què farem, els dóna seguretat.

Evitar les conductes de sobreprotecció i el sentiments de por, tristesa, ansietat... respecte el nostre fill/a. Si ens veuen patir, ells seguiran amb la por.

La por a la foscor està relacionada amb el fet que l’infant petit quan no veu una cosa per ell aquesta deixa d’existir. Els pares hem de poder transmetre que aquesta separació en el moment d’anar a dormir no és definitiva, es tracta d’un cicle (dia-nit) i quan es despertin serem amb ells.

·        Els Malsons són escenaris d’angoixa que tenen a veure amb la seva inseguretat. Recorden què han somiat.

·        Els Terrors nocturns són menys habituals, el nen/a plora molt, no pot explicar que té i al matí no ho recorda.

La por a la foscor es supera al voltant dels 9 anys, podem ajudar als nostres fills a través de contes i  jocs potenciant el contacte agradable i positiu de la foscor, amb algun tipus de llum o adhesius fluorescents, o també amb un peluix que els doni seguretat i companyia. També és bo mantenir una rutina alhora d’anar a dormir i així ells poden anticipar el què passarà i els tranquil·litza.

La millor manera d’ajudar als nostres fills és escoltar-los i donar-los la garantia que hi som, que els escoltem i ens creiem el que ens explica. Una posició de comprensió, escolta i de certa fermesa per part dels pares, permet a l’infant trobar-se acompanyat i fer front a les seves pors.

També s’aconsella controlar la visualització de determinats programes de televisió, pel·lícules o altres que continguin imatges violentes o de terror sobretot quan l’infant encara no té una edat adequada per separar bé la ficció de la realitat.

Bibliografia:

Mendez, Francisco Javier. Miedos y temores en la infancia. Ayuda a les niños a superar-los. Piràmide, 2000.

Lamblin, Christian.L’Adrià té por a la foscor. Ed. Baula

TRASTORN DE L'ARTICULACIÓ DEL LLENGUATGE

El Trastorn d'articulació del llenguatge, també conegut com a dislàlies, són fàcil d'identificar. Consisteix en la dificultat per produir alguns sons, i acostuma a presentar-se entre els tres i els sis anys. Normalment la dislàlia es produeix per una incorrecta funció dels òrgans perifèrics de la parla (llengua i llavis). 

Quan els nens i les nenes comencen a parlar, entre els 8 i els 18 mesos, ho fan amb força errors, ja que tenen una tendència a simplificar la parla perquè els sigui més senzilla. Més endavant, quan l'infant va adquirint més habilitats en l'articulació, la seva pronúncia cada cop serà més fluida. Quan aquest procés no es duu a terme amb normalitat, comencen a parlar de dislàlia. 

Quan presenten aquest trastorn, normalment el que fa amb els sons que no pot produir són omissions (no produir el so dins la paraula), substitucions (canviar el so que no pot produir per un altre) i distorcions (fa un so diferent del que no pot produir). 

La dislàlia la podem classificar en tres grans blocs: les orgàniques són les que presenten alguna malformació o anomalia en els òrgans que intervenen en la parla;  les auditives són les provocades per problemes auditius, i les funcionals són les més habituals i són provocades per un mal funcionament dels òrgans articulatoris.

Les dislàlies més freqüents són:

• rotacisme: dificultat per pronunciar el fonema /r/ simple o múltiple, i generalment el substitueixen per /l/ o /d/.
• sigmatisme: distorsió del fonema /s/.
• Kappacisme: dificultat per produir el fonema /k/ i el substitueixen per /t/.

Entre les causes més freqüents de la dislàlia trobem: 

• poca habilitat motriu dels òrgans articulatoris,
• dificultats en la discriminació auditiva,
• factors ambientals com imitació de models incorrectes.

És molt important la intervenció precoç, perquè és necessari tot un procés per aconseguir corregir la dislàlia, i evitar que pugui ser motiu de burles o presentar dificultats en l'aprenentatge de la lecto-escriptura. Per superar les dificultats en la producció dels fonemes, el nen i la nena ha de fer un gran esforç, i per això és molt important els pares l'ajudin i estiguin al seu costat.

Extret de: totseduquem.wordpress.com

LA CAIXA DE JOGUINES DELS MÉS PETITS

En l'etapa dels 3 als 5 anys els nens i les nenes han guanyat en autonomia a tots els nivells (control esfínters, adquisició d'hàbits, autocontrol, relació amb iguals...). El moviment serà la base per a la construcció del pensament simbòlic i l'imitació. 

L'autonomia que han aconseguit els més petits els permet l'exploració de l'entorn i per tant comença l'etapa de les preguntes i del"per què?".

A nivell cognitiu són capaços d'entendre les seqüències temporals (l'ordre de les accions: em llevo, esmorzo, vaig a escola....), les normes senzilles i bàsiques (es menja a la cuina, per dormir cal pijama...). Poden realitzar el joc simbòlic de ficció més complex i inclouen personatges i més seqüències en les accions.

Millora l'articulació, el seu vocabulari creix de forma espectacular i això els permet fer un joc més ric i elaborat.

El seu dibuix es torna més esquemàtic gràcies al desenvolupament de la motricitat fina que els permet agafar el llapis, el punxó o un pinzell. Cap als 4 anys ja són capaços d'agafar les tisores.

En aquesta etapa els nens es trobem immersos en l'etapa de l'egocentrisme. a poc a poc aniran sent capaços d'entendre a l'altre com a company de joc que també té interessos i d'aquesta manera podran començar a gaudir del joc compartit.

També és l'etapa de les pors i les rebequeries.

Quines serien les joguines més adients pels més petits?

• A nivell MOTRIU: patinets, tricicles, bicicleta amb pedals i rodetes, jocs d'aigua, pilotes, jocs d'enfilar i cosir, baldufes, bitlles...

• Joc d'IMITACIÓ: nines, peluixos, accessoris per la nina, casetes, granges o escoles amb material manipulatiu, garatges i cotxes, disfresses, jocs d’imitar (cuina, planxa, mecànic...), telèfon, casa per jugar a dins.

 

• Jocs de MOTRICITAT FINA: plastilina, fang, gomets, pissarres..

 

•  Jocs per ESTIMULAR EL LLENGUATGE: contes, cançons, instruments musicals, titelles...

• Jocs de CONSTRUCCIÓ: trencaclosques, mosaics, jocs senzills de manualitats, jocs senzills de bijuteria..

• Jocs REGLES: jocs de lotos, dòmino, jocs de memòria.

Extret de:

Batllori, J.;  Escandell, V. (2006) 150 jocs per a l’estimulació adequada de 0 a 3 anys. Barcelona: Parramón Ediciones. 

L’ALIMENTACIÓ DELS NENS I NENES DELS 3 ALS 6 ANYS.

L’alimentació de l’infant d’aquestes edats ha de ser variada. Amb això s’aconsegueix l’aportació de nutrients de manera equilibrada i adequada a les necessitats que té.

És necessari repartir la ingesta d’aliments en diferents àpats. D’aquesta manera l’organisme rep nutrients gradualment i els pot assimilar i administrar molt millor que quan n’hi arriba molta quantitat de cop. La manera més pràctica de portar a terme una alimentació és per mitjà del sistema de racions diàries recomanades de cada grup d’aliments, establertes d’acord amb els requisits nutritius de l’infant.

S’assigna una quantitat determinada a cada ració que es pot intercanviar per altres aliments del mateix grup.

És important recordar que l’equilibri alimentari s’aconsegueix al llarg del dia o de la setmana, de manera que un dinar ric en greixos es pot compensar amb un sopar lleuger o, fins i tot, amb els aliments que es prenguin l’endemà.

Cal tenir en compte que els infants d’aquestes edats poden menjar tota mena d’aliments i que han d’estar plenament integrats en l’alimentació familiar. A més, ja admeten diferents tipus de coccions i textures.

Cadascun dels àpats de la jornada té unes característiques determinades:

• L’esmorzar és important no descuidar-lo, ja que és el primer àpat del dia i el que prepara l’organisme per iniciar l’activitat. L’infant ha de tenir temps per esmorzar, s’ha d’aixecar d’hora i menjar sense pressa, ja que l’ansietat treu la gana. És recomanable repartir l’esmorzar en dues fraccions, la primera a casa i la segona a l’escola. Aquestes dues aportacions han de constituir el 25% de les quilocalories totals del dia.

• El dinar permet incloure elements de tots els grups i diferents tècniques de cocció. Les postres poden ser a base de fruita o làctics. Convé no fer una aportació exagerada d’aliments, perquè, a banda que es desequilibra l’alimentació, comporta una sensació de somnolència durant la tarda. L’àpat del dinar representa el 30% de l’energia diària.

• El berenar ha de representar un petit àpat que doni plaer a l’infant després d’una jornada a l’escola. És un bon moment per oferir algun làctic, acompanyat de pa, cereals o alguna pasta senzilla. La xocolata s’hi pot incloure amb moderació. Els entrepans de pernil o embotit no són del tot indicats si es considera l’aportació que representa del grup dels carnis. L’excés de proteïnes no és aconsellable.

• El sopar és el darrer àpat del dia i ha de contribuir a arrodonir l’equilibri alimentari. L’aportació calòrica és la mateixa que la del dinar, però és millor fer coccions més simples en el sopar per alleugerir la digestió. És important que l’infant no vagi a dormir de seguida després de sopar.

A continuació indiquem alguns aspectes que cal que tingueu en compte en l’elaboració d’una dieta infantil:

• Els menús han ser variats i equilibrats per evitar carències nutritives. A més, s’han de tenir en compte les diferents necessitats energètiques i nutritives que hi ha entre les diferents edats.

• La presentació ha de ser atractiva, respectant els costums gastronòmics de cada zona, les diferències religioses i culturals i les festivitats.

• Cal tenir en compte que hi ha infants, i cada vegada més, amb necessitats especials. Així, caldrà elaborar els seus menús en funció d’aquestes particularitats (per exemple, nens amb diabetis, celíacs o amb al·lèrgies alimentàries de diferents tipus).

• Cal evitar el consum excessiu de begudes refrescants ensucrades (refrescos de cola, taronjada o llimonada) i altres begudes comercials. Es poden substituir per sucs naturals, batuts casolans de llet, iogurt o fruites.

• S’ha de potenciar el consum d’aliments que accepten menys els nens: verdures o amanides com a primer plat o com a guarnició en els segons, la fruita fresca com a postres i el peix preparat i presentat de diferents maneres i no sempre en forma de barretes o similars.

• Si l’infant rebutja un aliment essencial, cal estudiar la manera de substituir-lo per un altre aliment de valor nutritiu similar o barrejar-lo amb condiments o amb altres aliments que en “disfressin” el gust. S’han de provar diferents maneres de preparar aquests aliments clau. Per exemple, puré de llegums i verdura, mandonguilles de peix, espinacs amb beixamel, etc.

• Cal incloure aliments de temporada i fer menús diferents segons l’estació de l’any.

• Es recomana eliminar el greix visible de les carns, riques ja per si mateixes en greixos saturats i colesterol, i procurar no cuinar amb gaire sal.

• És bo acompanyar sempre els segons plats amb guarnició, que pot incloure verdura, amanida o puré de patates, de manera que no sempre es recorri a les patates fregides.

• Cal evitar la preparació molt repetida de productes precuinats i ràpids d’elaborar com hamburgueses, salsitxes..., ja que no sempre asseguren l’aportació de nutrients que es necessiten.