Hi ha un nombre ideal de regals per als nens durant el Nadal? Els experts opinen que sí.

Cada any, durant aquestes dates tan assenyalades, els nens escriuen cartes llarguíssimes al Pare Noel i als Reis Mags.

Els experts avisen que un excés de joguines devalua el regal, és poc educatiu i genera avorriment. Així doncs, amb quants regals és recomanable obsequiar als més petits?

Per als pares, escollir els regals de Nadal per als fills pot convertir-se en un veritable mal de cap. Arriba el moment de plantejar-se quin tipus de joguines són les més apropiades i, sobretot, la quantitat més convenient que haurien de rebre els més petits. Els experts aconsellen no excedir-se i fixen en tres regals la xifra aproximada recomanada. No per rebre més regals, el nen serà més feliç; de fet, l'excés anul•la la fantasia i la il•lusió. Quant a la xifra recomanada, no es tracta d’agafar-la al peu de la lletra, però sí que és orientativa i pot servir de guia per a pares i familiars.

Evitar un excés de joguines afavorirà que els petits les valorin realment i entenguin que no es pot tenir tot allò que es vol. Els nens no són capaços d'assimilar ni valorar si la quantitat de regals és excessiva o no. Si reben moltes joguines, no apreciaran el seu contingut ni prestaran especial atenció a cap d’elles; s’acabaran avorrint i només gaudiran momentàniament, en el moment d’obrir els regals. A més, en un context de crisi com el que estem vivint, l'excés de regals crea una sensació d'abundància irreal i fa que el nen no sigui conscient de la situació real actual.

Per tot això, és important que els pares no s’excedeixin en el nombre de regals, i que triïn aquells que faran especial il•lusió als nens i als quals puguin treure el màxim partit. Consulta en aquest article quins criteris s'han de seguir per triar les joguines més apropiades per als més petits.

Per impedir l'abundància de regals, els pares han de dialogar amb la resta de familiars, que també han d'assumir la seva part de responsabilitat. Aquests poden oferir un altre tipus de regals com roba, llibres o trencaclosques.

Referència bibliogràfica:

Pedagogos y psicólogos piden a las familias que no se excedan en regalos a los niños. La Vanguardia, 2012 [accés: 22 de novembre de 2013]. 

Font: 

La Vanguardia

Matins sense crits ni estrès.

La Marga és una nena de 3 anys que cada matí quan es llevava ja feia tard. Un dia, quan la seva mare va entrar a l’habitació per comprovar si ja estava desperta, la petita li va preguntar: “Mare, ¿avui és un dia d’aquells d’«Au vinga!, que fem tard» o dels altres?” Aquesta és una anècdota que recull la psicòloga Carme Thió, experta en educació infantil, en el seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo Editorial), en què assegura que “avui dia la majoria de pares viuen amb la sensació de no tenir temps”.

Molts han de treballar més hores que un rellotge i formar-se contínuament per no perdre pistonada en el món laboral, fer funcionar el dia a dia de la família i de la casa, no deixar de banda l’escola dels fills ni les extraescolars... I sobretot procurar no descuidar les relacions socials: les familiars i les amistats. Una voràgine que deixa poc marge per dedicar-se a l’educació dels fills i encara menys per respectar els seus ritmes, que no tenen gaire a veure amb aquesta espiral d’estrès que vivim. ¿Quantes famílies no tenen almenys una Marga a casa a qui pràcticament abans de sortir del llit ja se li està demanant o fins i tot exigint que s’espavili? Que es llevi, es vesteixi, esmorzi i es renti en un temps rècord!

I és que la sensació de no tenir temps es fa més evident als matins perquè s’hi afegeix la pressió que suposa arribar tard a l’escola, potser trobar les portes de l’aula tancades o que el nen vagi acumulant retard rere retard i acabi destacant entre el seu grup perquè sempre arriba l’últim. “Els matins acaben sent un problema generalitzat a les famílies que no s’organitzen”, afirma Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, que tot just acaba de publicar el llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen, del qual parlem en aquest mateix suplement. “Dir-li a un nen que fas tard no té sentit. No se’n poden adonar perquè no tenen la maduresa per ser conscients del pas del temps”, explica Comellas. Per tant, és responsabilitat dels pares organitzar-se per no fer tard.

Previsió

“El matí implica nervis i pressió -afegeix l’educador social Daniel Hernández-. Tot el que es pugui avançar s’ha de fer. El problema és que moltes vegades no som previsors”.

Així doncs, una òptima gestió dels matins, sense estrès ni crits, hauria de començar el vespre anterior. Per als més petits, per exemple, Comellas recomana fer un pòster amb els dies de la setmana que inclogui les activitats que han de fer durant el dia amb dibuixos que ells mateixos poden pintar. D’aquesta manera el dia abans podran preparar-se les coses que necessiten per a l’endemà. I és que com a assessora de famílies i escoles, creu fermament que cal fer participar els nens a les feines domèstiques. “Els tenim al marge de la vida quotidiana amb la idea que nosaltres, els pares, ho fem més bé i més de pressa però només és així perquè fa més temps que ho fem. Hem de donar temps als nens perquè n’aprenguin”. Comellas és contundent: “Ens sembla que som més eficaços si ho organitzem tot i ho resolem tot, però és una eficàcia falsa”. I afegeix: “Després els demanem que sàpiguen anglès i matemàtiques, que siguin excel·lents en els estudis, i per contra són uns trastos com a persones que no se saben valdre. La criatura que té més maduresa és menys fràgil en el món d’avui que el que ha estat més sobreprotegit”.

Segons Comellas siguem els que siguem a casa hem de repartir les feines i els nens han d’assumir responsabilitats. A partir d’uns 3 anys ja poden començar a ajudar a parar taula, a posar els tovallons o les culleretes de les postres. I el període d’aprenentatge es pot allargar ben bé fins als 5 anys. A partir dels 7 ja poden fer tasques més complicades, com ara anar a comprar el pa o posar rentadores, encara que potser alguna vegada pugui haver-hi algun incident, com que la roba s’encongeixi o es barregin els colors de tota la bugada. “El problema és que si només ho fan de tant en tant i entremig els esbronquem perquè no ho fan l’aprenentatge no es dóna”. I afegeix: “Tenim canalla amb un grau d’immaduresa que no correspon a la societat d’avui dia. A més, ens hem adonat que en famílies d’estrats socials més baixos els nens tenen més maduresa”. En les de classe mitjana-alta, en canvi, els nanos són menys desperts.

Comellas és molt conscient que quan els fills poden participar “se senten molt més satisfets pel fet que comptis amb ells”. Ara bé, cap als 12 anys aquesta satisfacció desapareix, ja que descobreixen que participar a les tasques domèstiques no és tan divertit. Llavors, però, “no hem de permetre que ho deixin de fer sinó que els hem de donar la benvinguda al món dels adults, perquè a nosaltres també hi ha coses que s’han de fer i que tampoc ens diverteixen”.

Caps de setmana

L’experiència de Daniel Hernández i Raquel Sala -la seva companya en el projecte d’Educadors Familiars- els diu que no hi ha receptes màgiques que funcionin per a tothom. Ells creuen que al matí el més important és poder sortir de casa amb un somriure, sense crits, i poder arribar a l’hora a l’escola. I això passa perquè sigui l’adult el que faci l’esforç més gran tant pel que fa a la regulació emocional com en la gestió del temps i de les feines.

“Hem de tenir en compte que cadascú té el seu ritme. Hem de deixar més temps als nens que ho necessiten, però de mica en mica els hem de fer veure que han d’anar agafant un altre ritme -explica l’educadora social Raquel Sala-. Jo recomanaria a les famílies que facin servir el cap de setmana com un banc de proves”.

Per exemple, durant la setmana els pares poden decidir quina roba s’han de posar els fills i el cap de setmana donar-los més marge de decisió. “El missatge que cal donar-los és que com que nosaltres els cuidem, nosaltres sabem què és el millor per a ells. Que no tinguin la sensació que fan el que volen perquè ho trien tot. Una cosa és donar-los autonomia i l’altra cedir-los el poder de decisió”.

Tampoc no es tracta de repetir les indicacions cinquanta vegades, fet que “dóna molta sensació de desgast, i a més no funciona”. La qüestió és marcar-se objectius assequibles i sobretot ser pràctics. “En principi no som partidaris que mirin dibuixos al matí, però si tens un fill molt mogut i no hi ha manera que mengi els cereals tranquil, si mira un capítol a la tauleta i així ho aconseguim tampoc no passarà res”.

A la falta de temps per dedicar als fills, Daniel Hernández i Raquel Sala hi afegeixen un altre element: l’abandonament del conductisme com a model educatiu, basat en l’estímul-reacció. És a dir, si tenim una mala conducta i ens passem de la ratlla, ens castiguen. “Aquest tipus d’educació es caracteritza per ser molt eficaç i molt ràpida. Ara ens hem anat a l’altre extrem, però sense tenir el temps per dedicar-nos-hi ni el patró de model”.

Font: Ara Criatures.

Hàbits d'organització

Els lobuls frontals del cervell responsables de les funcions executives, permeten de manera progressiva l'adquisició d'hàbits de planificació i organització. A alguns alumnes els pot costar organitzar-se amb els deures de l'escola o seguir un horari, això és fonamental solucionar-ho i/o intervenir durant la infància per poder evitar el fracàs escolar, baixa autoestima i problemes de relacions socials.

Font: Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

Whatsapp o el perill que el control parental dificulti la feina pedagògica.

El Whatsapp i altres eines semblants o apps que ens donen les xarxes socials, com ara Telegram, poden esdevenir un retrocés més que un avenç pel món de la pedagogia. A l’ús que els alumnes puguin fer, per informar-se de respostes a preguntes d’exàmens per exemple, s’hi afegeix els comportaments derivats de la utilització que aquesta aplicació per part dels seus pares i mares.

Tal i com apunta l’educador i membre de l’Observatori Pedagògic de l’Escola Pia de Catalunya, Ramon Beringues, “amb tota la bona voluntat, pares i mares preocupats per tal que els seus fills i filles aprofitin el temps, estudiïn i avancin, acaben fent el que no toca. Estem parlant de la falsa ajuda que fem als nostres fills quan els hi fem d’agenda, o quan no ens refiem de si ha de fer deures i ho consultem al grup de Whatsapp”.

Aquest excés de tutela, segons Beringues, “fa que els privem de l’aprenentatge, que suposa haver-se d’organitzar i planificar, no els exposem a la frustració, a enfrontar-se als petits reptes i a les petites obligacions que mica en mica aniran creixent. Aprendre dels errors és bàsic en el camí de qualsevol persona. Els nens s’han d’organitzar el temps, l’agenda i tenir la tranquil·litat a l’hora de recollir a l’aula i pensar, què necessito?… I si m’he descuidat alguna cosa he de mirar de resoldre-ho i si no ho he pogut aconseguir demà el mestre ja em farà la seva reflexió i, si és el cas, l’advertiment corresponent.”

L’educador alerta que “quan les famílies fan la feina dels nens, hem intercanviat els papers. La tasca dels nens és la de créixer i anar aprenent. Els pares i educadors estem per fer-los costat i ajudar-los quan ho necessiten, sempre després que ells hagin fet l’esforç d’enfrontar-se a la feina.”

Des de l’Observatori s’aposta per “aprofitar totes les eines que la tecnologia ens posa al nostre abast. Ara bé, sense perdre mai de vista que la nostra tasca és la de l’educació dels nostres fills, dels nostres alumnes. Suposo que seria impensable que el mestre fes ell mateix tota la feina que han de fer els seus alumnes a fi que tinguessin les millors “notes” de l’escola. Els pares tampoc han de fer que els fills sembli que són els millors. Cal que es trobin amb les dificultats per tal de poder superar-les, avançar i seguir creixent.”

Font: Ara Criatures.

Pinzellades Núm. 44: Internet - Xarxes Socials - Telefonia Mòbil

 

 

  PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 44

 

INTERNET – XARXES SOCIALS – TELEFONIA MÒBIL

 

 Els continus avenços tecnològics, que ens enlluernen dia a dia, estan relacionats directament amb els canvis que la societat actual està vivint. Aquest canvis afecten a totes les vessants del coneixement, canvien les regles i les formes de comunicació entre persones, creant “noves societats” del coneixement. Aquestes novetats de la tecnologia avancen a un ritme difícil de seguir i ens adonem que obren unes possibilitats enormes en tots els àmbits de la vida de les persones; provoquen canvis molt marcats en la vida de les persones i de la societat (a vegades, fins i tot creen angoixes).

Aquesta incidència en la vida dels homes i de les dones es dóna en tots els àmbits; i també, evidentment en els àmbits culturals, formatius i educatius. Per tant els nostres fills i filles vénen a un món diferent del món on vam arribar els grans. Un món amb una capacitat de difusió tant espectacular que ens costa d’abarcar-lo. Hi ha qui diu que totes les xarxes juntes arriben a uns 1.500 milions d’usuaris (més que qualsevol país!).

I tot i que alguns intentin viure’n al marge, aquest món virtual ens acaba afectant a tots d’una forma directa o indirecta. Els mòbils han deixat de ser uns simples telèfons per passar a ser una eina de comunicació global, instantània i total, perquè per-meten connectar-se, comunicar-se, accedir a tota mena d’informacions, crear, gaudir, instruir-se, treballar,... jugar.

Ara bé, com a pares i mares, com a educadors, també ens planteja nous reptes, noves maneres d’educar, de formar. No podem oblidar, i ho hem de tenir molt present els PERILLS REALS pels nostres fills i filles, que circulen a través de les ones, de les fibres, dels cables. Sense ser alarmistes, cal ponderar acuradament l’ús que fem, l’ús que en poden fer els nens. 

Vegem-ne alguns:

- A les xarxes hi ha amenaces, mobbing, bulling o assetjaments.

- Les xarxes de comunicació poden conduir-nos a un aïllament social.

- A vegades, tanta informació, tanta xarxa, tants... porta a una apatia, un desinterès en els més petits, a una desinformació.

- Tot aquest món tecnològic ens porta (una cosa més!) a un consumisme frenètic, que en comptes d’omplir ens deixa del tot insatisfets.

- Les xarxes afavoreixen, o si voleu no impedeixen, l’anonimat, les suplantacions, les calúmnies,... i àdhuc les estafes.

- A vegades, podem tenir la sensació que compta més la vida virtual que la real, la del dia a dia, la de la proximitat.

- No podem ignorar que a través d’aquests canals oberts poden passar tota mena de coses, de continguts, com la pornografia, la pederàstia, l’assetjament, els missatges distorsionats (per exemple, sobre l’anorèxia), l’odi per alguns grups, religions, races, socials... enganys, estafes, mentides sobre fets o persones,... imatges o textos de difusió immediata (potser en un altre moment la persona interessada se’n penedeix), ...

- I no oblidem mai, que malgrat tots els missatges de la publicitat i malgrat totes les grans coses que afavoreixen, no deixa de ser un negoci per a unes empreses que any a any inflen els seus beneficis astronòmics a costa de l’economia de molts.

- I també que gràcies a les dades privades que publica la gent de forma gratuïta en les seves xarxes socials les empreses en treuen profit econòmic; nosaltres els fem la feina quan expliquem els nostres gustos i aficions, i ells ho poden vendre a les marques més potents perquè facin campanyes ben orientades de productes per segments de consumidors.

En qualsevol cas sempre hauríem d’apostar pels valors de vida, de felicitat, de creixement i evitar els perills, i per això oferim unes pautes, que no són úniques, ni són exhaustives, però que ens haurien d’ajudar la nostra reflexió.

PAUTES: 

1.  No publiquis res del què te’n puguis penedir un altre dia. I ensenya als teus fills a fer-ho. No cal donar més informació del compte.

2. Cal ser-hi a les xarxes socials i no prohibir-ho als fills, perquè ells si volen, ho faran d’amagat.

3. Formar-se adequadament i de forma més o menys continuada.

4. Donar exemple d’aquells valors, d’aquelles maneres de fer que més s’adiuen amb la nostra manera de pensar.

5. Controlar el número d’hores que els infants dediquen a les xarxes; potser seria bo tenir un ordinador o un mòbil públic per la família fins que els usuaris no siguin responsables.

6. Estar al cas dels nostres fills i filles en aquest àmbit; descobrir si els nostres nens si canvien d’hàbits, d’actituds, i/o de notes.

7. No faltar el respecte, en cap cas, ni deixar-se portar per les xafarderies, que no aporten res de valor. I ensenyar els infants a mantenir el respecte per tot i per tothom. 

8. No amagar els meus defectes a la xarxa. Enmig d’un món cada vegada més mogut per l’aparença cal ser més autèntics. I vetllar per valors com ara l’autoestima, la sinceritat, l’autenticitat... (Per exemple: no vulguis fer una paella per publicar-la al Facebook, sinó perquè et ve de gust, perquè esteu en família).

9. Fer coses junts, amb el mòbil, amb l’ordinador,... Eduquem amb les noves tecnologies.

10. Ensenyar a “apagar”. Hi ha moltes coses fantàstiques a fer junts: excursions, joc de taula, àpats de família o d’amics, pel·lícules, esports, llibres,...

11. Fer servir el mòbil o altre estris tecnològics per totes aquelles coses que consideren positives i útils.

12. Controlar-ho tot, segons l’edat, tot educant. Pensem a quina edat ha de tenir mòbil, ordinador, tauleta,... segons les necessitats, la formació, la maduresa,...

I per acabar, podríem fer servir aquell exemple que potser ja coneixeu. Oi que tots els pares i mares voleu la millor alimentació pels seus fills? La més sana? La que aporta més salut? La que eviti malalties? La que ajudi a créixer? I per l’esperit... val qualsevol cosa? Poden consumir sense control? En qualsevol moment? Això que es pot aplicar als llibres, el cinema, la tele, els jocs, internet,... ens hauria de fer reflexionar, perquè si nosaltres no ho vetllem, altres sí que ho faran a través de les xarxes i potser no de la manera que nosaltres no voldríem. 

Jesús Bosom, educador escolapi

Jaume Orriols, Enginyer Informàtic de Sistemes, Community Manager i Social Media

Pinzellades Núm 43: Ser uns bons pares.

PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 43

SER UNS BONS PARES

Pot ser que els teus pares o els teus avis t’hagin explicat la història sobre les dificultats que van tenir quan es van casar; no tenien ni diners ni ajudes de cap mena. A mi m’ha tocat i els sento parlar d’aquest passat amb un cert orgull, per tirar endavant sols, amb el seu valor i amb l’ajuda de tots dos. Són matri-monis sòlids, fonamentats en l’amor de l’un per l’altre, en la convicció que tota empresa implica esforç, i no hi ha cap em-presa més gran ni més difícil que un bon matrimoni. No volen oblidar el seu passat, sinó més aviat recordar-lo, perquè senten que va ser la base que va posar els fonaments de tot el que han aconseguit, tant pel que fa a les coses materials com a les espirituals. No vull pas dir que va ser la seva millor etapa, però sí que va ser necessària. Van començar sols, amb el què van poder, sense miratges ni subsidis i, tot i que els va causar in-comoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, per-què sabien que estaven junts. A més van trobar un sentit al seu patiment, paraula gairebé inadmisible avui en dia. I nosaltres, els pares, en tenim la culpa.

No volem que els nostres fills passin incomoditats. Des que són petits els deixem a la porta de l’escola, perquè no caminin. Els simplifiquem totes les coses perquè no hagin de lluitar i els transmeten un missatge implícit: patir i lluitar no té cap sentit.

Davant de les incomoditats i privacions, no van tenir una actitud negativa, perquè sabien que estaven junts

Després, quan aquest nens es casen, els pares els volen resoldre tots els detalls. Si no poden fer un viatge de casament a una platja estrangera –no importa– els  seus pares pagaran el viatge; si no poden viure més en un petit apartament –no importa– els  pares els pagaran una casa o un pis més gran. I així en tot...  Ara bé, volent fer-los el camí més fàcil, en realitat aconsegueixen que sigui cada vagada més difícil, perquè arribarà el moment que el papa o la mama ja no seran allà, o, si hi són, no podran resoldre altres problemes més seriosos. Són aquells nens que juguen a casar-se, els qui a la primera dificultat en el seu matrimoni, decideixen engegar-ho tot a rodar, perquè lluitar per tirar endavant costa molt esforç, i ells no estan acostumats a lluitar. Scott Peck en el seu llibre «El camino menos viajado», comenta que la vida és difícil; un cop ho sabem, aleshores deixa de ser-ho.

La vida és un seguit de problemes: només quan s’accepten i es resolen és quan els individus creixen.

 Per això és tant important que els nostres fills aprenguin a resoldre els seus propis problemes.

Si tinguéssim consciència del mal que fem als nostres fills quan els llegim el pensament i satisfem tots els seus capricis, segurament no ho faríem. Però, a vegades, pensem que és el nostre deure. Aquests nens i joves mal acostumats... són pèssims a l’hora de sacrificar-se. I no em refereixo només als grans sacrificis, sinó a una cosa tan senzilla com cedir en la convivència diària. En un matrimoni sempre hi ha prioritats a l’hora de comprar quelcom. De qui serà la prioritat? D’ell? D’ella? Si ningú acostuma a prescindir del que els agrada, com ho faran? Aleshores, què? Arriba el divorci, és clar... per incompatibilitat de caràcters, i ja està. Problema resolt. Potser aprendran a estirar, afluixar i lluitar, abans d’arribar a un acord. Però si l’egoisme ha fet moltes arrels, no hi ha manera. Tot ve de l’egoisme, d’estar acostumat a ser el centre d’atenció, de què tota la vida giri al nostre voltant; i això, ma-lauradament, s’ensenya a casa, on es preparen els matrimonis del futur. Així que, la propera vegada que el teu fill tingui algun problema, ajuda’l si vols, però no li solucionis. No el subestimis. T’asseguro que se’n sortirà.

El bon pare diu sí quan és sí

i no quan es no.

Pares bons n’hi ha molts; bons pares, pocs. No és difícil ser un pare bo, en canvi, no hi ha res més difícil que ser un bon pare. Un cor tou... és suficient per ser un pare bo, però la voluntat més ferma i el cap més clar no són suficients per ser un bon pare.  El bon pare diu sí quan és sí i no quan es no. El pare bo només sap dir... sí. Val la pena pensar-ho uns moments.

Internet, 12 d’octubre del 2014

Xerrada amb cafè: "Rebequeries i Pataletes"

                                           

“LA REBEQUERIA ÉS UN ESPECTACLE QUE NECESSITA ESPECTADORS”...

Sovint ens preocupem per comportaments dels nostres fills en diferents situacions. La majoria de vegades, però, es tracta de comportaments normals per l’edat, tot i que no tots els infants presenten les mateixes conductes ni ens funcionen les mateixes estratègies.

La “crisi dels 3 anys”.

Les rebequeries són pròpies dels 2-3 anys. Entre els 2 i 3 anys els nens entren en l’etapa evolutiva de la “negació”: dir NO a tot. Normalment l’etapa de la negació acaba sobre els 4 anys. En aquesta edat estan intentant establir la seva individualitat, volen fer les coses com ells volen i no com se’ls hi demanen: és un signe d’independència. És aquí on comencen a aparèixer les primeres conductes agressives: les REBEQUERIES O “RABIETES”. Són normals. Solen anar dirigides als pares, sorgeixen quan es senten frustrats en no veure satisfets els seus desitjos. I comença una reacció sovint exagerada i escandalosa: plors, crits, cops de peu, tirar-se per terra, mossegades...UNA REBEQUERIA. I, moltes vegades, en llocs públics que encara ens compliquen mes les coses.

LA REBEQUERIA és un sentiment de ràbia que no saben expressar verbalment. És una manera de comunicar la seva frustració, cansament, desil·lusió o malestar quan el llenguatge encara no està prou desenvolupat. Quan li sigui  més fàcil expressar verbalment allò que sent, les rebequeries aniran desapareixen.

 Els és molt fàcil iniciar una situació que desprès no saben ni aturar ni controlar.

Fàcilment descobreixen l’efecte que te la seva rebequeria en l’entorn familiar

COM ACTUAR:

NO ens hi hem d’afrontar obertament ni adoptar actituds rígides que ho poden empitjorar.

NO utilitzar la por, amb amenaces de pèrdua d’afecte ni aparició de personatges malèfics. Donada l’etapa “màgica” en que viuen, s’ho creuen tot...

IGNORAR la rebequeria. L’extinció es produeix quan deixem de reforçar o recompensar una conducta: si a un comportament no li segueixen conseqüències de cap tipus arribarà un moment que anirà desapareixen.

SI a mantenir la calma i, el més important, no cedir en el motiu que l’ha generat i mantenir-se ferm. Els nens petits necessiten molta fermesa i claredat sobre els límits que se li marquen al seu comportament. Només aconseguirà autocontrolar-se quan primer els controlem des de fora. Unes pautes de conducta fermes i clares els ajudaran a sentir-se segurs. A mesura que va creixent i va autocontrolant-se millor podem anar-li donant llibertat.

SI a distreure’ls. Una cançó, una joguina..., un canvi d’escena els distreu fàcilment.

SI a establir rutines, hàbits i horaris regulars...està demostrat que les rebequeries són més freqüents quan els nens estan cansats, tenen gana, son, etc...

Com més cas els hi fem més durarà la rebequeria, perquè prestar atenció és un reforçant o gratificació i “repetiran”.

Quan més arrelada estigui la conducta més lenta serà l’extinció.

“Temps fora”: 1 minut per any de l’edat.

Reforç positiu: premiar de forma immediata la conducta adequada.

Prestar especial atenció quan no faci rebequeries.

Quan els nens se n’adonen que aconsegueixen el que volen amb una rebequeria tenim un “problema”.

Moltes de les rebequeries i el mal comportament que poden aparèixer més tard a l’adolescència poden tenir el seu origen a la primera infància.

BIBLIOGRAFIA.

“Berrinches, enfadós y pataletas”. Soluciones comprobadas para ayudar a tu hijo a    enfrentarse a emociones fuertes. Dr. John Pearce. Guia para padres, 15. Ed. Paidos.

 “ Estimar sense malcriar” i “ Amb amor no ni ha prou”. Nancy Samalin.

 “ Enseñe a su hijo a comportase”. C.E. Schaefer i T. Foy Digeronimo.

 “Cómo hablar para que sus hijos escuchen y cómo escuchar para que sus hijos hablen”  Adele     Faber i Elaine Mazlish.

Pinzellades Núm 42 El Futbol, Escola de vida 2

 

                                             PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 42

EL FUTBOL, ESCOLA DE VIDA 2

NOTA: L’article es refereix al futbol, però evidentment es podria aplicar a altres esports. Aquesta és la segona part de l’article; aquí es parla dels valors concrets que es poden treballar amb els infants.

EL TREBALL EN EQUIP: El futbol és un esport d’equip, però si llances una pilota a un grup de nens petits, veuràs que van a la seva, apunta Jaume Cruz. Normal i sa en nens de cinc o sis anys. Han de passar per una etapa egocèntrica, però no instal·lar-s’hi. Com assenya-la Pablo Jodra, en un equip de futbol has d’aprendre a col·locarte en funció dels altres. El nen s’adona que si un company perd la posició, ell l’ha de cobrir per no encaixar un gol. I aprèn a confiar que el company farà el mateix per ell. És el valor de la disciplina i del treball en equip. Una altra gran lliçó per a la vida quan hagin de fer treballs en grup a l’escola, per exemple.

ORDRE I HIGIENE: A la Fundació Marcet, són dos valors que es treballen. Em sembla bàsic que els nens portin l’uniforme net i la samarreta per dins o que siguin ordenats al vestuari, explica Pedro Marcet, que recorda al cas d’uns pares molt agraïts perquè el fill era un desastre a casa, amb ordre i la higiene personal, i va millorar molt quan va estar amb nosaltres, recorda.

RESPECTE PELS ALTRES: El futbol és com anar a l’òpera. Però una cosa és cridar per animar l’equip i una altra insultar l’àrbitre o riure’t del contrari, diu Jaume Cruz. Un dels valors que millor es poden treballar és el respecte pels altres –considera Pablo Jodra-. Per exemple, ensenyant als nens que cuidin el llenguatge i que es dirigeixin al contrari i a l’àrbitre amb educació. 

ENCAIXAR LES FRUSTRACIONS: Cal acceptar que la vida ofereix moltes frustracions, siguin més grans o més petites. Igual que un partit de futbol, en el qual es pot perdre, ja que, com diuen els savis d’aquest esport, el rival també juga. Els pares no deixen que els fills facin sempre el que els ve de gust. Han de posar-los límits, comenta Pablo Jodra. El futbol t’ensenya a perdre, perquè abans o després perds. I, a més, t’obliga a seguir un reglament. Tens uns límits.

ASSUMIR RESPONSABILITATS: En un equip, sempre hi ha algun jugador que, bé per la tècnica o pel respecte dels companys, és líder del vestidor. Ser capaç d’assumir responsabilitats és una actitud fantàstica per a la vida. Quan un nen és escollit capità de l’equip, assumeix responsabilitats –comenta Pedro Marcet-. Per reforçar aquest valor, diem als pares que potser li poden donar més responsabilitats a casa.

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESFORÇ: Perdono que no s’encerti en el camp, però no que no s’esforcin. Aquest va ser l’avís que va llançar Pep Guardiola als seus jugadors el 17 de juny del 2008, dia que va ser presentat com a tècnic del Barcelona. La resta és història: tres Lli-gues, dos Champions... i un futbol sublim. Esforç és una paraula que, segons l’opinió de Jaume Cruz, no està prou valorada avui dia: Vivim en una societat que, en general, prefereix recompenses ràpides. Crec que és important que els nens n’aprenguin el valor. El futbol pot ajudar en aquest sentit, perquè sense esforç no guanyes partits i la recompensa arriba al final del partit i de la temporada, després de molt de temps d’entrenament. A més, interioritzar aquest valor dóna un altre benefici interessant. Et treu la por de perdre. No pots controlar si guanyaràs o perdràs, però sí el teu esforç. En centrar-te en l’esforç, dones el millor de tu sense perdre energia en els dubtes de si guanyaràs o no.

EL MIRALL EN QUÈ ES MIREN: Els nens que estimen el futbol volen ser Messi, Cristiano o Iniesta. Veuen que aquests tenen una feina amb què es diverteixen i que estan molt ben pagats i gaudeixen de reconeixement social, as-senyala Jaume Cruz. Així que imiten els cracs dins del camp. Imiten valors com l’esperit de lluita, però també els trucs per enganyar l’àrbitre o la violència. Els jugadors professionals s’haurien d’esforçar per ser un bon exemple? Jo crec que sí –diu Pedro Marcet–, perquè el futbol també pot transmetre valors negatius. I és important evitar-ho. Segons Jaume Cruz, l’entorn dels nens copia el futbol professional. No es pot transmetre als nens que val guanyar a qualsevol preu.

LA VERITAT PER DAVANT: Frank Ordenewitz és un exdavanter alemany que amb el Werder Bremen va arribar a internacional. En un partit contra el Colònia, el 1988, va tocar la pilota amb la mà, però l’àrbitre va assenyalar córner. Davant les protestes dels jugadors del Colònia, l’àrbitre va preguntar a Ordene-witz què havia succeït. Aquest, en un acte d’honestad inusual en un camp de futbol, va reconèixer que havia estat penal. I el seu equip va perdre el partit. No s’ha de guanyar a qualsevol preu –assenyala David Fernández-. No m’agrada que els meus jugadors simulin una falta. L’engany permet un objectiu a curt termi-ni. Però no és la millor inversió a llarg termini –opina Pedro Marcet-. A la fundació els diem que una de les coses que més els ajudaran en la vida és que els altres confiïn en ells. I per això han de ser honestos.

GAUDIR DE LA VIDA: Sortiu i divertiu-vos, va recomanar Johan Cruyff, tècnic del Barça entre 1988 i 1996, als jugadors abans de disputar la final de la Copa d’Europa el 1992. I no va ser un consell dolent, perquè finalment, van aixecar la primera Copa d’Europa blau-grana. Segons el parer de Jaume Cruz, el valor de la diversió és el que millor capten els nens, sobretot els més petits, quan juguen a futbol. Poden acabar un partit i no saber qui ha guanyat. Perquè juguen per obtenir un dels plaers més grans de l’esport: diversió. Un valor que val la pena aplicar a altres esferes de la vida. En divertir-se, els nens estan plenament concentrats en el que fan. Així que jo aconsellaria als pares, per exemple, que quan el fill arribi a casa després d’un partit no li preguntin si ha guanyat sinó «T’ho has passat bé?»

TAMBÉ CAL SABER GUANYAR: Pot ser complicat gestionar l’èxit en edats precoses, explica David Fernán-dez, que treballa en una de les pedreres que més jugadors professionals genera. Els nens que juguen en les categories inferiros d’equips com el Barcelona, el Madrid o l’Espanyol han estat elegits perquè són millors que els altres. I po-den guanyar molts partits amb una gran superioritat. Per això, els ensenyen a portar amb naturalitat aquesta situació. No poden faltar al respecte als rivals encara que hagin vençut per golejada. A més, els inculquen que, per molts partits que guanyin, això no garanteix que tornin a vèncer en el següent. No guanyen perquè siguin bons, sinó perquè s’esforcen en cada partit.

José A. Rodríguez. es- La Vanguardia, 14 de juny del 2014  

Pinzellades Núm 41 El Futbol, escola de vida 1

                                                   PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 41

EL FUTBOL, ESCOLA DE VIDA 1

Tot el que sé amb més certesa sobre la moral i les obligacions dels homes és pel futbol, va escriure el filòsof i novel·lista francès Albert Camus. Durant un partit de futbol, els jugadors han de prendre moltes decisions. No només tàctiques i d’estratègia, sinó també morals i de comportament. El jugador sent un lleuger cop del contrari i per optar o no per simular una agressió. Pot actuar o protestar desmesuradament una decisió errònia de l’àrbitre. O de decidir si val la pena continuar pressionant, ja que el seu equip perd per golejada i queden dos minuts perquè acabi el partit. Alhora que pensa si xuta o no, pren decisions en funció de valors com l’honestedat, el respecte al contrari o la importància de l’esforç.

Molts entrenadors d’equips de futbol infantils treballen els valors dels jugadors alhora que els preparen tècnicament i tàcticament. Saben que hi ha valors que els ajudaran a rendir més al terreny de joc. Són conscients que un nen que ha après el valor de l’esforç durant els entrenaments estarà més preparat per donar el cent per cent quan el partit ho exigeixi. Però, al cap i a la fi, un partit de futbol és només un partit de futbol. Els entrenadors són conscients que, en treballar els valors dels més petits al terreny de joc, els preparen per una cosa molt més important que marcar o evitar un gol. Els preparen per a la vida.

Els nens estan en un període de formació clau en què absorveixen tot el que passa al seu voltant, assenyala Pablo Jodra, director de la Unitat de Psicologia Aplicada a l’Esport de la Universitat Autònoma de Madrid. Interioritzen el que els ensenyen figu-res de referència com els pares i els entrenadors. La clau per ensenyar valors és que tants uns com els al-tres donin el mateix exemple.

TÈCNICS I PARES HAN DE DONAR EXEMPLE DE CALMA I DISCIPLINA

És fonamental que l’entrenador sigui disciplinat si vol transmetre el valor de la disciplina o que respecti l’àrbitre si vol que els jugadors facin el mateix. I que els pares defensin els mateixos principis. Perquè, a vegades, els pares que van a veure els partits dels fills no són un bon exemple. Insulten l’àrbitre o ridiculitzen els rivals. Aquestes coses passen –co-menta Pablo Jodra-. I és una llàstima. Per molt que l’entrenador s’esforci a comunicar valors com el respecte al contrari, si els pares no fan el mateix, no servirà gaire.

El futbol ajuda els nens a interioritzar els valors adequats gràcies a l’exemple que perceben en les persones que són importants per a ells. I a la constància de posar-los en pràctica una vegada i una altra. Perquè cal muscular els valors de la mateixa manera que les cames. Amb una feina diària, apunta Pedro Marcet, director pedagògic de la Fundació Marcet, una escola de futbol que és molt més que un centre en el qual els nens milloren el xut o la capacitat per esquivar rivals. Tenim un progrma per treballar un valor cada mes. Els nens veuen pel·lícules o llegeixen notícies que els permeten crear un debat amb l’entrenador sobre aquests temes. Per exemple, en el cas de l’honestedat poden debatre sobre un jugador famós que ha rebut una targeta groga per simular un penal, explica Marcet.

TREBALLAR ELS VALORS AJUDA ELS NENS

A MILLORAR

EL RENDIMENT

Un dels avantatges d’entrenar els valors és que així es millora el rendiment esportiu dels nens. Si els ajudes a enfrontar-se a les frustracions, al fet de perdre un partit o que l’àrbitre pot cometre un error, estan més centrats al terreny de joc i donen el millor d’ells mateixos, afirma David Fernández, entrenador en les categories inferiors del RCD Espanyol. Perquè tu no pots controlar si guanyaràs o perdràs. Però sí que pots tenir molt interioritzat el valor d’assumir responsabilitats. Així que, quan l’equip vagi perdent, hi haurà nens que faran un pas endavant per intentar remuntar el partit. Estaran entrenats per fer-ho.

I el més important, els valors que s’aprenen jugant a futbol tenen una repercusió positiva en la vida dels nens. Sempre i quan –insiteix Jaume Cruz, catedràtic de psicoligia de l’esport de la Universitat Autònoma de Barcelona-, els pares i altres figures de referència estiguin en sintonia amb els valors dels entre-nadors. Perquè s’aprenen amb l’exemple i practicant-los amb regularitat en tots els àmbits de la vida.    

José A. Rodríguez es- La Vanguardia,

14 de juny del 2014        

NOTA: L’article es refereix al futbol, però evidentment es podria aplicar a altres esports. Els valors que ens proposa l’autor i que apareixeran en el proper número són els següents:

EL TREBALL EN EQUIP                        ORDRE I HIGIENE

RESPECTE PELS ALTRES                   ENCAIXAR LES FRUSTRACIONS

ASSUMIR RESPONSABILITATS           LA IMPORTÀNCIA DE L’ESFORÇ

EL MIRALL EN QUÈ ES MIREN            LA VERITAT PER DAVANT

GAUDIR DE LA VIDA                             TAMBÉ CAL SABER GUANYAR

RESPECTE PELS ALTRES: El futbol és com anar a l’òpera. Però una cosa és cridar per animar l’equip i una altra insultar l’àrbitre o riure’t del contrari, diu Jaume Cruz. Un dels valors que millor es poden treballar és el respecte pels altres –considera Pablo Jodra-. Per exemple, ensenyant als nens que cuidin el llenguatge i que es dirigeixin al contrari i a l’àrbitre amb educació.  

Xerrada amb cafè: Rabietes i Pataletes.

Feu clic aquí.

Pinzellades Núm 40 L'obesitat s'instal.la a casa.

PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 40

L’obesitat s’instal·la a casa

Un estudi revela que la família segueix una dieta que afavoreix el sobrepès

Anys lluitant contra l’excés en la població infantil –de les més altes d’Europa– i adonar-se que les coses canviaran poc o gens al-menys a curt termini. Per què? Perquè a casa, precisament el lloc on s’adquireixen els hàbits alimentaris que una persona seguirà (en la majoria dels casos) al llarg de la seva vida, es menja sense cap mena de planificació. A més, falta fruita i verdura, es beu molt poc i hi ha excés de sal.  A això cal afegir-hi que es fa poc exercici. La suma de tot plegat fa inviable lluitar de manera efectiva contra l’obesitat i el sobrepès infantil, que ja afecta gairebé un 30% dels nens d’entre 3 i 12 anys (estudi de la Fundació Thao).

Aquestes són algunes de les conclusions que es treuen del primer observatori Nestlé d’Hàbits Nutri-cionals i Estil de Vida de les Famílies, en el qual han col·laborat la Fundació Thao i el doctor Hel-mut Schröeder, investigador del grup de risc cardiovascular i nutrició de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques. El treball se centra en un miler d’entrevistes a dones d’entre 20 i 65 anys, com a “responsables de la compra familiar”, assenyalen els qui han promogut l’estudi.

De les seves respostes es conclou que el 82% de les llars no planifiquen el menú setmanal o ho fan tot just un parell de dies abans, cosa que impedeix de tenir un control adequat de la ingestió de nutrients. Una altra dada destacable és que en el 25% de les llars amb nens es prepara un menjar diferent, cosa que es considera un error, ja que la pauta adequada és que mengin de tot i no es facin diferenciacions. 

Quant als dinars, l’estudi apunta que la majoria de nens (72%) fan l’àpat a casa seva (el 9% sols) i la resta al menjador escolar. D’aquests, un 12% s’emporten el dinar de casa a la carmanyola, un hàbit que s’ha instal·lat a conseqüència de la crisi econòmica. “Es una dada que ens ha cridat l’atenció, però no hem entrat a estudiar-la”, assenyala el director de nutrició i comunicació amb el consumidor de Nestlé, José Luis Martínez.

Però, malgrat aquest àpat en família, els hàbits alimentaris no milloren: vuit de cada deu nens no compleixen amb la ingestió mínima de fruites i verdures, i un 10% no prenen ni tan sols una peça de fruita o una ració de verdura. A això s’hi afegeix que el 41% no beuen prou aigua i un terç dels nens d’entre 3 i 14 anys afegeixen sal al plat ja cuinat. Quant a l’activitat física, el 19% no en fan gens des que surten de l’escola fins a la nit, i això que, segons les mares, el 55% tenen prou temps lliure.

Unes dades preocupants que revelen uns mals hàbits que consoliden l’excés de pes infantil. Però són hàbits heretats, com es demostra en comprovar els resultats relacionats amb les dones: el 87% no ingereixen la quantitat de verdura i fruites recomanada, el 43% no beuen almenys cinc vasos d’aigua al dia i el 44% afegeixen sal a taula. Quant a l’exercici, el 45% reconeixen que no fan cap mena d’activitat física. L’activitat que més fan és caminar: un 35%. Però un 13% asseguren que no caminen ni tan sols deu minuts al dia. Això en part justifica les preocupants dades d’excés de pes de les dones: quatre de cada deu tenen sobrepès, i el 14%, obesitat. Aquesta dada és especialment crítica en el tram de 35 a 45 anys, en què arriba fins al 19% el percentatge de dones obeses.

 

Gairebé el 30% dels nens dinen al menjador escolar i, d’aquests, el 12% porten l’àpat a la carmanyola.

Celeste López. Madrid. La Vanguardia, dimecres, 28 de maig del 2014

CONCLUSIONS

Objectiu: Lluitar contra l’obesitat i el sobrepès.

- Els hàbits alimentaris bàsics s’adquireixen a casa i des de petits.

- Els hàbits s’hereten de la família; la via de l’exemple és decisiva.

- Per aconseguir una alimentació adequada cal una planificació setmanal.

- L’alimentació ha de ser variada.

- En general, mengem poca fruita i poca verdura.

- Cal beure més aigua.

- Cal evitar l’excés de sal.

- És imprescindible dedicar unes estones a fer exercici físic de forma regular.